Eiii! Ens ha costat una mica poder trobar un lloc on poder posar-nos en contacte amb vosaltres pero finalment ho hem aconseguit.
De moment tot el que estem veient de Mongolia a cavall de la bicicleta, ens fascina. Es un pais on el silenci es absolut, mai a casa haviem tingut aquesa sensacio, ni tan sols a dalt d'un cim.
Ara mateix estem a TSETSERLEG, capital de l'Aïmag (provincia) d'Arkhangai, situada força al centre del pais. Hi hem arribat després d'estar pedalant una catorzena de dies i fent els nostres primers quilometres. No hem tingut cap problema a cap dels llocs on hem estat, al contrari, la gent es molt amable i la majoria t'ofereixen tot el que tenen o mes.
El 21 d'Agost va ser el primer dia que varem pedalar. Vam sortir del poble de Morhon, d'hora, i passades ben be dues horetes encara l'anavem veient. Semblava que amb tan pes fos impossible avançar. Ara bé, a poc a poc les cames s'han anat acostumant al pes i a les dures carreteres Mongoles i podem anar tirant.
Cada mati intentem llevar-nos, entre les set i les vuit, per estar a sobre de la bicicleta abans de les nou, i xinu xanu n'hem fent fins a quarts de sis sempre que el temps ens ho permeti. (...que dura la vida del cicloturista!)
La temperatura es molt variada al llarg del dia, tant pots anar tapat fins a les orelles per culpa del vent gelid i la pluja, com al cap de cinc minuts morir-te de calor perque s'ha obert una clariana. Pots gaudir de les quatre estacions de l'any amb un sol dia.
La primera setmana pedalada, per la banda Nord, entre Morhon i Tosontsengel va ser molt tranquil·la. Pocs turistes. L'herba de les estepes encara era ben verda, pero el clima era dur, amb vent de cara i amb dies d'aigua i amb neu a cotes força baixes. S'ha d'agraïr en aquesta banda, l'estat de les carreteres, de terra molt dura, per on s'hi pedalava prou bé.
La segona i de moment última setmana pedalada, entre Tosontsengel i Tsetserleg el clima ha set molt mes suau, amb nits no tan fredes i amb dies amb un sol que quan sortia picava de valent. Hem tingut sort i un parell de dies el vent ens ha anat a favor. Ara be, les carreteres d'aquesta zona tan aviat les hem trobat de sorra, perfectes per posar en forma els braços de tan apretar la bicicleta; o be per carreteres plenes de pedres i forats en les que semblava que pedalessim per damunt de la via del tren.
Fins ara hem dormit practicament totes les nits amb tenda i hem anat tirant de fogonet (gracies Olga per les sopinstant). Només quatre nits les hem pogut passar a dins d'hostals. Aquí els hostals son molt diferents dels de casa i a vegades et preguntes si estaries millor dormint al prat del costat. A l'habitació de l'hostal, tan pots trobar un llit petit per dos persones com quatre llits per tots dos sols. Sent habitacions molt netes pero que no tenen ni lavabos ni dutxes.Esta clar que si els del poble no poden tenir ni llum, ni aigua corrent ni aigua calenta a casa seva, molt menys n'hi ha d'haver pel turista.
En un dels pobles on vam decidir parar i fer nit a l'hotel, quan van ser les sis de la tarda ens van donar les claus de totes les portes i ens van dir que ja vindrien l'endema a buscar-les. Aixi que ens vam fer amos d'un hotel que funcionava amb espelmes. Sort que aquella nit no va ploure massa; l'habitació tenia goteres!
Els primers dos o tres dies, abans de muntar la tenda, buscavem llocs on quedes un pel amagada, ja que es taronjosa i damunt del verd de les estepes canta que no vegis. Pero com que cada dia tan es on la posem que sempre som clissats per un o altre Mongol, ara, quan es hora de parar, parem; i busquem un lloc que quedi a raser del vent i punt. D'aquesta manera, esperem l'arribada del Mongol a cavall que et ve a veure. Primer s'acosta ben tímit, amb curiositat. Es para i et mira a distancia. Un cop el saludes amb un “sanbaino!” (hola) ell et contesta “saa, sambaino” i no dubta ni un segon a baixar del cavall i seure a l'herba davant de la tenda. Nosaltres treiem quatre galetes, ens solidaritzem amb ell i tambe ens hi assentem, ens entenem amb quatre senyals fins que poc abans de fer-se fosc torna a pujar al cavall, sempre havent fet dos voltes a la tenda amb bicicleta, i se'n torna cap a la yurta.
Durant aquestes setmanes hem anat coneguent a gent. A l'hostal d'Ulaanbaatar vam coincidir amb en Dean; un Americà que es passava mig any a Mongolia per treballar no vam entendre a on. Gracies a ell i als seus coneixements de llengua mongola, vam poder agafar sense problemes el bus d'Ulaanbaatar a Morhon.
Despres d'ell vam coincidir amb dos nois anglesos, amb un 2CV, que venien d'Anglaterra per acabar a Ulaanbaatar el famos Rally Mongol, i a pocs quilometres d'ells, ens vam creuar amb un Hummer carregat de xinesos, que formava part de l'organització del Rally i que ho retretaven tot, a nosaltres inclosos.
Al cap d'un parell de dies, al mig d'una pujada, va parar una furgoneta amb gent russa que venien de Sant Petersburg, passant per les muntanyes d'Altai amb la intencio de creuar tot Mongolia, i poc despres d'aquests un camio holandes carregat de joves de diferents nacionalitats, entre ells un Català, que venien des d'Holanda.
Un altre personatge amb qui vam coincidir, es la Bernadette.
Una senyora d'una seixantena d'anys que al 2007 va començar donant el vol per Asia amb la bicicleta i encara no ha tornat a casa. Esta "molt posada" al tema del cicloturisme per Àsia i ens ha donat bons consells per com resoldre alguns tramits burocratics per aquest continent. Tambe hem coincidit amb en Denis, un altre cicloturista, que aquest any viatjava per Mongolia durant dos mesos, pero que altres anys havia fet altres rutes molt mes llargues.
Els ultims amb qui ens hem trobat, i poder els mes sorprenents fins ara, han estat una parella (noi Australia i noia sud africana) que un dia van sortir d'Australia amb cotxe per creuar Asia i que tot seguint la ruta de la seda arribarant a Europa, creuarant l'Estret i baixaran a Sud Africa.
Es que n'hi ha cada un...
Fins la proxima!!
AMANDA: aquí tambe ha arribat la febre princesa.
