Anant avall no sempre fa baixada

Despres d'una visita rapida amb bus a Luang Prabang (guirilandia) on vam celebrar el canvi d'any; vam agafar les bicis i vam sortir de Phonsavan deixant la carretera principal.
La cosa pintava molt be: carretera sense asfalt, poblets petitissims i gens de transit. La idea del primer dia era arribar a Ban Taviang on ens havien dit que trobariem allotjament.



Quan ens faltaven uns 25km per arribar-hi vam trobar-nos amb una currua de tuk-tuk, furgonetes i camions parats a la carretera. A saber l'estona que hi debien portar alla, feia hores que no ens adelantava ningu. Vam posar-nos al mig de la cua, i a l'ombra d'un camio vam treure les barretes de pa i els pinxos de carn que haviem comprat al mati. Erem el centre d'atencio.
Algu ens va comentar que a les cinc obririen la carretera que des de feia hores estava tallada. Impacients, desitjavem que es fessin les cinc perque la obrissin, no ens quedava massa estona de sol i teniem ganes d'arribar al poble.
Tocades les cinc van obrir el pas. Era raro, no venia cap vehicle de cara, i no vam fer ni tres revolts mes que vam entendre el perque. De nou la carretera estava tallada, o mes ben dit, no hi havia carretera!! Estaven fent obres a la muntanya i havia quedat colgada per sorra i pedres. Ens vam cagar amb tot.

Nomes quedava una alternativa, deixar que la obrissin, avançar uns quilometres i parar la tenda. Quin remei!
Pero de cop se'ns va encendre la bombeta!! A la cua tambe hi havia un bus!! Vam anar a demanar al conductor a veure cap a on anava i si ens hi podia portar; vam tenir sort, i abans que no es fes fosc ja teniem les bicicletes carregades al bus. A dos de set tornavem a estar endrepant la resta de pinxos i pa que ens havia sobrat del dinar, aquest cop a les fosques, i finalment a dos de vuit marxavem!!

Tela marinera amb l'autobus: li faltaven finestres, la porta del darrera s'havia de falcar i estacar amb un cordill perque no s'obris, damunt del cap del conductor hi passava una canonada que sortia per un forat del sostre a l'estil xemeneia, no tenia cap seient sencer... aixo si, el conductor s'havia instal•lat uns ventiladorets al sostre del bus per refrescar l'ambient!
Abans de pujar a l'autobus no ens haviem ni preguntat a quina hora arribariem a lloc, pero veient el panorama pensavem arribar-hi a mitjanit.
Mentres anavem avançant per la carretera d'obres, mai fent servir cap altra marxa que no fos primera o segona, ens anavem creuant camions carregats de troncs, que tenien la cabina retallada per poder transportar-los millor, al•lucinant!

De cop, quan faltaven poc per les onze... MERDA, NO!! un altre cop parats per les obres! Ja ens veiem arribant tardissim al poble.
Quan finalment vam tornar a arrencar, no va passar ni una hora que el conductor va parar el bus al mig d'un riu, i hi va baixar per refrescar-s'hi una mica. A saber les hores que feia que el bus havia sortit del poble. Llavors vam avançar uns quilometres mes, el va aparcar, es va girar i ens a fer entendre que paravem a dormir... ell i els tres ajudants que duia van agafar els seus trastets i se'n van anar a dormir sota el porxo d'una casa; la resta ens vam quedar escampats pels seients de l'autobus.
La primera hora potser si que la vam dormir, la resta... primer se t'enrampava la cuixa, despres el peu... quina nit! i nosaltres pensant-nos que arribariem a mitjanit a lloc!!!
L'endema a les sis del mati tothom ja estava despert i a les set l'autobus tornava a arrencar. Abans de marxar, un dels ajudants va baixar a comprar uns peixos a una venedora ambulant i quan va pujar al bus no se li va ocorrer posar-los a millor lloc que a darrera, enganxats amb un cordill a una de les barres del bus...


Quan finalment vam arrencar no vam entendre perque ara estavem anant en direccio contraria fins que el bus va recollir uns passatgers que vivien uns carrers mes enlla. Despres, va tornar practicament al lloc on vam dormir i va tornar a parar perque poguessim anar a esmorzar!! Els de Laos no tenen mai pressa.
Quan finalment vam tornar a arrencar ja eren les vuit tocades.
Per uns moments el trajecte estava anant be, fins que a mig mati ens va fer baixar a tots i ens va fer pujar a peu una rampa.
Quan ens hi vam tornar a enfilar, no vam poder seure ni mitja hora mes que ja tornavem a estar a fora per una punxada mirant com el xofer i els tres ajudants ho arreglaven amb uns vint minuts.


Un cop en marxa ja no sabiem ni a quina hora arribariem al poble, a mes teniem gana i no teniem res per menjar. Per les cares de la gent semblava que el dia estigues anant perfecte... fins que de nou el conductor va tornar a parar. Aquest cop no hi havia cap pujada ni s'havia punxat cap roda!! i ara que coi passa ens vam preguntar.
Conductor i ajudants van tornar a baixar del bus. Van mirar endavant, i no vegis!! Hi havia unes fangueres que ni amb 4x4 les haguessim passat. Sense pensar-s'ho un d'ells va pujar el bus i va agafar les cadenes. Amb un quart les va tenir posades i vinga, cap al mig del fang. Mes que un bus, pel balanceig que feia al passar-les, semblava que anessim amb barca, i la timba que veiem a ma dreta era impresionant.


Despres de tres o quatre paradetes mes per treure cadenes, pujar i baixar gent, i alguna compra; cansats, acalorats, morts de gana i amb un dit de pols a sobre, vam acabar arribant a Paksan, on vam fer nit per l'endema continuar per la carretera principal del pais, bastant plana i pallissa, direccio Savannakhet. Tenim el cul pla!!




Mes fotos: