Itàlia, la bella Itàlia

Per fer-ne mes via per tornar cap a casa (que ja toca i ja ens reclamen), vam sortir d'Albania per mar. Aquest cop amb un vaixell que de tots els que hem agafat era el que tenia mes bona pinta. Aixi doncs que de Durres ens vam plantar a Ancona, i quin canvi tu! Poques hores separen els problemes d'Albania als d'Italia, i el contrast es nota, i es que aqui tot sembla perfecte, net, arreglat, com mes ordenat.
Com no podia ser d'altra manera, ens hem atiforrat de pizzes, potser afartat i tot. Al final ja ens cansaven. I de pasta, esclar. Tot i que per la fama que te, preferim la pasta que feien els Uigurs de Xina.
Hem vist monuments, i pobles bonics de la Toscana. Hem visitat Florència. Hem vist Ferraris. Els hem vist anar a la moda Italiana, i ens ho hem passat pipa escarnint la seva cantarella. Definitivament hem estat a Itàlia.

Grècia i Albània

Finalment hem sortit de Turquia... no hi hem pedalat tant com ens hagues agradat pero les coses van com van. Ara almenys sembla que tornem a anar be, nomes falta que el temps s'arregli, fa molt fred i ens hi ha plogut bastant, a mes algun cim ja comença a estar nevat.
Aqui a Grecia estem escandalitzats, despres de passar tan temps pagant menys calers per tot, entrar a la zona €uro, ens ha semblat que ens atracaven, aixi doncs que la nostra dieta s'ha basat en entrepans, de cantina a cantina.


Deixant a banda els preus, tambe ens ha xocat veure que les botigues, bars, restaurants tenen horaris, en fi... que es com estar a casa.
De Grecia ja n'haviem sentit a parlar, sobretot de les Illes, del Sud del pais, el problema esta en que nosaltres ens hem cenyit a visitar la banda Nord, d'Est a Oest, i si, ha set xulo, pero no espectacular.


D'esglesies n'hem vist un pilot, i hem pogut pedalar per zones mes poblades o menys. Ara be, el problema en els llocs on tenen altres alfabets es el de sempre, que et perds i acabes anant per on no toca, com a l'autopista, o se't fa de nit pel cami... de fet, aqui a les cinc ja es fosc.




Els dies a Grecia ens han passat que no ens n'hem ni adonat, i amb poc temps hem arribat a Albania, un pais que ens ha impactat. aquí encara hi hem estat menys que a Grecia, pero pel que hem pogut veure, dona la impresio que van força enrera. Viuen en cases inacabades, algunes carreteres estan destartaladissimes, tenen blocs d'edificis que foten mitja por, fabriques abandonades, tones d'escombraries per tot arreu ... i es veu gent bastant pobre. Tot i aixo per la mala fama que tenen els Albanesos a casa, els pocs que hem tingut temps de coneixer, han set super honestos.




Reapareixen els carros a la carretera, la venda ambulant... i algun super cotxas impagable per la majoria.





Tot el paissatge esta atiforrat de bunquers.

I de la de porqueria que hi ha per terra hem batut el nostre record de punxades: 3 en un dia...

mmmmmm... els fast foods!

De nou hem aparcat les bicicletes...

El genoll d'en Ruben sembla que ens torna a passar factura... pero aixo no es tot. Altre cop vem haver d'anar a l'hospital, res greu, una infeccio d'orina de l'Anna que sumat a lo del genoll ha fet que haguem hagut d'agafar bus per anar avançant. Quina pena, amb lo que disfrutavem...!

El primer alto, va ser a Cappadocia.
Crec que va ser un encert, de fet no vam parar. Una mica de bici, moto, a peu... vam recorrer bastants racons i va ser espectacular. Quin paissatge mes raro!

Tot fet a base de cendres d'algun volca de ves a saber quan. Ple d'estructures que les anomenen ximeneies de fades...



...o de coves o cases, colomars, esglesies bizantines...





Mentres erems aqui va ser on varem haver d'anar a cal metge, aixi que vem anar continuant amb bus, fins a Ankara, una ciutat una mica... caotica?. No se perque crec que no la repetiriem, tot i que ens va anar be per si haviem de tornar a l'hospital.
Mes sans, i farts de capital vam fer una escapadota a Safranbolu, on varem coneixer en Hiro, un nano Japones amb qui hem estat fins ara, que soms a Istambul.

Safranbolu té de xulo les cases, que son otomanes, la mesquita i alguna que altre cosa mes.


El viatge amb bus que ens va dur fins a Istambul va tenir tela. Nosaltres no estem acostumats a aquests luxes: wi-fi al bus, assafato que et porta aigua, te, suc o coca-cola cada dos per tres, tele a cada seient, entrepa abans d'arribar a lloc; i a tot aixo, suma-li que a final de trajecte t'empolainen les mans amb colonia, com quan surts de dinar de molts restaurants (majoritariament de l'est del pais).
I ara aqui a Istambul, no hem parat ni un moment, tot el dia amunt i avall.
Hem fet algun volieo per l'estret del Bosfor amb vaixell, hem visitat no se quantes mesquites, entre elles la Mesquita Blava o de Sultà Ahmet:


L'Ayasofya, una altre mesquita que en el seu temps va ser una esglesia ortodoxa:

... i les llaaaaargues passejades pel Gran Basar i pel Basar de les especies...

Un tros més

Com de costum, hem trigat a escriure, estem de vacances i a vegades ens fa mandra.
La cosa esta en que ja hem sortit del Kurdistan. Aquesta zona ens ha deixat un regustillo estrany i sobretot molta confusio. Abans d'entrar-hi, algun altre ciclista ens havia dit que no era massa segur, pero mai quedava clar per que. Pel que mes o menys sabem, el Kurdistan esta repartit entre els països veïns, i Turquia en te el tros mes gros; i com no, l'interes principal es el petroli.

La sensacio que ens dona es que el pais esta invait i controlat a la força. Es tot ple de soldats amb metralletes, trinxeres, tancs, avions i helicopters volant. Per la gent d'alla, aquesta presencia militar es ben normal pero no tant per nosaltres, ni pels altres turistes que volten per la zona.

Una altra nit una familia es va oferir a acollir-nos, no ens feia falta, ens podiem espavilar amb la tenda, pero despres de la insistencia del noi, vam cedir. Aquest cop com que el noi xapurrejava angles com nosaltres ens varem poder entendre una mica mes, i com sempre ens van tractar com reis.
Ens parlava de les relacions entre Turcs i Kurds, i de les seves desavinences; ens parlava tambe del PKK, segons els Turcs un grup terrorista, segons els Kurds un partit indepentista. I com no, per segona vegada, ens repetia que tots els Kurds pertanyen al PKK perque es l'unic grup que defensa els seus interessos. Mentre sopavem, en un un canal Kurd de la tele, emes des de Canada o Brusel·les (no ho tenia clar), ensenyaven imatges d'un poble atacat per l'exercit Turc a uns 100 quilometres d'on erem, amb l'excusa que hi havia “gent armada” del PKK. El resultat van ser cases xafades i canalla morta.
Tot i el sidral que hi tenen montat, l'unic perill que ens ha amenaçat com sempre, han estat els maleïts gossos gegants (els Cangales), i la canalla que ens ha continuat apedragant.
Es estrany, la canalla ens llença pedres, els adolescents se'ns en burlen i els grans ens tracten amb tot el respecte i cordialitat del mon.

No hi ha divendres que en un pais musulma no disfrutis sortint al carrer, es el seu dia festiu, i a Diyarbakir ho celebraven com cal. Desenes d'homes estaven asseguts en alfombres a dins i a fora la mesquita, uns resant, els altres parlant, d'altres rentant-se els peus a la font... molts d'ells encara vestien amb els pantalons d'estiu: el Shawal, que es veu que els hi va be per tenir l'entrecuix airejat quan apreta la calor.





No ens havien parlat massa be de Diyarbakir, mes que res perque es una ciutat on la majoria de gent es Kurda i de tan en tan hi sol haver merder, pero la veritat es que hi varem estar de conya.
Una ultima visita per aquesta zona, va ser a la muntanya Nemrut, on hi ha uns caps enormes. La primera idea era anar-hi amb bici, pero sort que a ultima hora vam canviar de plans i vam agafar un bus. Les pujades eren increiblement dretes... anant be ni sense alforges haguessim pogut pujar. En fi.



Un cop a fora del Kurdistan, te nassos, pero es van acabar les voleiades de rocs. De cop, els nens nomes feien que saludar-nos efusivament (ja era hora). I varem començar a veure mes dones per tot arreu. Fins ara, depen en quin poble estaves, poques eren les dones que veies pels carrers, cases de te o restaurants. Arreu hi havia homes. De fet varem parlar amb un nano d'alla i li vam preguntar: on son les dones aqui? A casa, cuinant, ens va dir i va canviar de tema. Ens va fer gracia la resposta, si tots els homes a l'hora de dinar i sopar menjaven a fora, lo que cuinava la dona... per qui era? Per ella i els nanos? Que raro sona aixo per nosaltres...


Tot i que la majoria de dones no van tapades encara n'hi ha que ens espanten de tan en tan.

El Kurdistan

Ja soms a Turquia!! l´entrada va ser durilla i les pujades que ens vam trobar es podrien qualificar directament de rampes, pero bueno, anavem fent, com sempre, ara parant a descansar, ara a fotografiar una flor, ara a fer un riu...

Pel cami cada cop hi havia pujades mes dretes, a mes, la pluja ens amenaçava per darrera i a sobre, molt llestos de nosaltres, vam passar de llarg l'unic poble amb "condicions" per comprar-hi alguna cosa. El dia es va fer llarg, vam tenir sort i l'aigua no ens va atrapar, pero les pujades... les pujades van acabar amb nosaltres! Haviem entrat al pais sense guia ni mapes... qui ens havia de dir que ens espararia un port el primer dia? Collons, que la pujada no s'acabava mai!

Encara, per sort, vam tenir temps d'arribar en una mena d'estables o corts on fer nit... en fi, que al cap de res ja estavem intentant cuinar-nos alguna cosa; pero el fogonet de gasolina ens va deixar tirats! Joder! No ens va quedar mes remei que pulir-nos la mini llauna de pesols entre els dos, i freda, pero que va acabar baixant que no vegis, igual que l'unica rajola de xocolata del mati de l'endema... en fi que el primer dia no va ser el millor.
Els següents dies no han estat malament, a mes cami a Kars vam trobar-nos uns cicloturistes de cara amb qui varem intercanviar el mapa de Centre Asia pel de Turquia.

A Kars vam poder provar el tipic esmorzar Turk... una "amanida" a base de formatges, mel, mantega, pa i olıves, una mica light pel nostre gust.


Vam sortir de Kars per anar cap a Dogubayazit, entrant aıxi al Kurdıstan.



El cami va ser precios pero vam tenir problemes... el primer dia uns nanos adolescents que cuidaven vaques, al veure'ns van venir rient cap a nosaltres: que d'on sou, que si teniu tabac... portaven jo no se quants gossos de mida XXL amb collar de punxes que fotien mija por, per no esverar les fieres vam passar-hi a poc a poc, pero ja podiem anar patint pels gossos nosaltres, que res, que els gossos no ens van fer res, al contrari, que van marxar quan van veure que els nanos agafaven rocs de terra per tirar-nos a nosaltres. Per sort no ens van tocar. Pero vam baixar de la bici i ens hi vam tornar... com corrien llavors! Al final els vam acabar deixant per inútils. Dos dies despres a l'entrada de Dogubayazit, es repetia la mateixa situacio, pero aquest cop eren un grup de criajus on el mes gran no passava dels 8 anys!! Ens van veure i ja els teniem a darrera tirant-nos pedres! La mare que els va p...!
Dogubayazıt ens va agradar. El castell, la gent, l`Ararat... i la fi del Ramada!! Aixo volia dir poder menjar a tota hora. Per fi.


De Dogubayazıt vam tirar direccio Van.


De tan en tan ens anavem trobant families o gent que ens aturaven perque els hi fessim algunes fotos i els hi enviessım, a canvi ens obsequiavem amb xocolatines i caramels, molt tipic en els tres dies que segueixen despres del Ramada, durant el Bayram.
Pel cami direccio a Van ens va ploure. Xops com anecs vam acabar aturant-nos en un estable. Quin fred. Un home que passava ens ens va fer anar cap a una botiga on va dir que potser ens donarien te calent per refer-nos. L´unica cosa que el botiguer tenia per oferir-nos era el seu sopar... ens el vam menjar (mal fet?..., era calent!). Va parar un minibus i un senyor ens va demanar si voliem anar a casa seva. No ho vam dubtar.

A la sala de casa seva on nomes hi havia homes, ens hı esperava una estufa que anava a tope. En Menlut, l`home de la casa ens va fer entendre que ara erem els seus hostes. I les dones? A la cuina.
Volem te! Avısava en Menlut des de la porta de la sala, i al cap de res, alguna d`elles el deixava a fora la porta, trucava i marxava. Res, que no les veiem. Ara volem el sopar! i es repetia el mateix procediment. Cap d`elles en cap moment es va deixar veure per la sala.
La sala tenia l`estufa al mig, seiem a terra, i per menjar o veure el te, un dels fills, el que semblava mes jove, posava un ule a terra i ho preparava tot. Per desparar-ho ho feia el mateıx.
La llengua es una frontera enorme pero entre voluntat, gestos, un paper i un llapis encara ens vam poder mig entendre.

En Melnut, era el cap de la familia, i era sorprenent el repecte que li tenien, ningu semblava contradir-lo en res. Pel que vam aconseguir entendre, tenia 5 fills, i 8 filles, o sigui 13, i un dels seus gendres, ens va dir que ell ja tenia 10 de criatures. Vam fer numeros... si tots els fills d'en Melnut tenen 10 fills, aixo vol dir que l'avi acabara amb 130 nets!! I suposant que totes aquestes criaturetes son cosines, i que tambe tenen cosinets per part dels altres avis, el numero pot arribar a ser un disbarat!!!!
El segon dia de ser al pais, tot buscant un restaurant, un noi ens va acompanyar a un local d'un parent seu, i ens va dir que alla tots eren una gran familia, ara ja savem per que.

Pel baıx Caucas

Normalment a les cıutats hı passem pocs dıes: massa gent! pero a Tıblısı ens ha faltat temps. Potser ha set la prımera cıutat del vıatge que ens ha fet pensar amb casa, deu ser la gent, les esglesıses, les cases... N'hem marxat ben contents!

La falta de calers fa que molts edıfıcıs que podrıen ser espectaculars estıguın destartaladıssıms...



A part del centre de la cıutat, un altre raco molt ben arreglat es el recınte on hı ha la Catedral Tsminda Sameba.


Com sempre no ens hem perdut la vısıta als mercats on hı pots trobar de tot ı mes.


Com que l'entrada a la capıtal la varem fer per la carretera prıncıpal, vam decıdır sortır-ne per una de secundarıa. Varem suar per pujar... la carretera estava en molt mal estat ı semblava que estıguessım pujant el Taga de dret...


Ara, amb un tres ı no res vam poder deıxar enrera la cıutat ı varem poder dısfrutar de les zones mes rurals.



L'estat de la carretera era lamentable, de cotxes ben pocs ı quan et penses que estas sol ı que els cıcloturıstes agafen altres carreteres, tens l'agradable sorpresa de trobar-te una parella Australıana que van de camı cap a casa.

Sı la vıda a les cıutats ja no els hı es facıl, a les zones rurals pla...


I a sobre el mal temps ens ha estat acompanyant els ultıms dıes ı encara no ens l'hem tret de sobre.

A falta de recurssos: ımagınacıo. Un vago de tren vell es un pont perfecte.

El 'cata-crack tıme' aprofıtant una ullada de sol...

Anem vinguent

Encara que sembli mentida hem passat 4 països en un mes. Els ultims dies a Uzbekistan els varem aprofitar per visitar el que queda de Moynac, un poble desafortunat on despres de que algun il·luminat tingues la brillant idea de desviar els rius que emplenaven el Mar d'Aral, ara aquests i altres pobles estan condemnats a desapareixer perque no tenen cap mes futur. Cada cop es mes desertic i el mar ha retrocedit uns 180km. Aqui ja no hi queda res, pols i feralla:

Bueno i com que no sabem com mes fer-ho, si cliqueu damunt del titol de l'escrit "ANEM VINGUENT" a dalt, i teniu un escrit recent del periodico sobre el mar d'Aral.
L'ultim dia de visat i a correcuita, vem sortir del pais amb tren cap a Kazakhstan, on com que ja haviem vist altres estepes, vem decidir passar de llarg i anar directe a Aktau.


L'unic motiu que teniem per anar a Aktau era per creuar el Mar Caspi, ja se sap, l'Agost es epoca de creuers. Pot sonar molt maco pero les costes del Caspi brillen mes pel petroli escampat que no pas pel sol. I el tema barco... el nostre perdia oli, li entrava aigua, i a sobre per agafar-lo , funcionava mes o menys aixi: resulta que el suposat ferry no te ni horaris ni dies fixos de sortida. Aixi que un cop a Aktau has d'anar a una perfumeria que fa d'agencia de viatges a inscriure't perque et truquin per avisar-te del dia que surt. Un merder. En el nostre cas van ser quatre llargs dies d'espera per agafar un barco que segons els de la perfumeria sortia de 9 a 12 del mati. Nosaltres a quarts de vuit ja hi erem, pero la sala sospitosament era buida, encara no sabem com ho van fer l'altre gent per saber que el barco marxava a les 10 del vespre!

El trajecte teoricament havia de durar 18 hores pero al final en van ser 23 mes l'estona de creuar la frontera. Sort que al barco hi havien uns motoristes Estonians amb qui ens vam entendre la mar de be.

Un cop a l'altre banda de mar, a Azerbaijan, teoricament ja teniem un peu a Europa. Baku es una capital super moderna i carregada de gent amb molta pasta. No hi ha jardi que no tingui una bomba per extreure petroli, i aqui ve el problema: tot ens semblava car, aixi que vam marxar-ne l'endema mateix. Sort que un cop a fora de la capital, tot i que encara continuava sent tot car hi havia preus mes raonables i encara tenies la sensacio d'estar en un pais a l'estil Asiatic.


Azerbaijan es un pais guapo, sobretot cap al nord on es molt mes verd i esta carregat d'arbres fruiters, el tracte amb la gent es amable i el menjar molt igual que el de centre asia: sopes, pinxus, i greixines de cul d'ovella per tot arreu. L'unica cosa que es fa rara es que costa veure dones, excepte a la capital esta clar, i aprop de la frontera. Se'n veuen poques a diferencia d'altres llocs on hem estat.


Les carreteres normalment estan be tot i que a vegades per obres desvien un riu i ningu es preocupa d'on va a parar l'aigua.
Tot i que tenim ganes de veure les muntanyes del Caucas, sempre estan tapades.

L'estada a Azerbaijan ha set curta i ara ja estem a Georgia. De cami a la capital hem començat a trobar les primeres pujades fortes, castells i esglesies, i el paissatge continua sent verd i fructifer pero malauradament els pobles es veuen una mica atrotinats.

Ahir vem arribar a la capital, Tiblisi. Pinta be...

De Samarkanda a Khiva

Uzbekistan en si no es que tingui un paissatge gaire espectacular, ara be, pel que fa a ciutats en tenen algunes amb uns monuments que deu ni do!
El primer lloc espectacular que vam visitar va ser Samarcanda, aqui en teniu alguna foto.

No hem pogut evitar fer-nos una foto amb la bici davant del Registan

La resta de fotos son altres maosuleus i madrasses que hi ha escampades per la ciutat.



En els Bazars d'Uzbekistan es normal trobar-hi venedors de pa repartint-lo amb cotxets vells de criatura.

De Samarcanda, passant per camps de coto i cereals, vam continuar cap a Bukhara. Pel cami hem continuat trobant venedors ambulants que et venen els productes dels seus horts i camps a galledes senceres: tomaquets, pomes, albercocs...

Personalment Bukhara es un pel millor que Samarcanda, a part de tenir els quatre monuments importants, el nucli de la ciutat encara te el casc antic prou ben conservat. Aqui tot ja comenca a ser una mica mes car i a vegades ens costa trobar allotjaments economics, pero fent cara de pena ens han deixat dormir a la recepcio de l'hotel durant quatre nits seguides. Ara be, la sala era bestial: sofa, tele, terra emmoquetat, aire acondicionat...



I de Bukhara cap a Khiva... que per arribar-hi, no te secret, ni un revolt, tot ben ple de rectes quilometriques creueant un desertot amb temperatures infernals i ni una punyetera ombra, sort que de tan en tan trobavem alguna xaikana (cantineta) on parar a reposar. Va ser "divertit", sort que nomes van ser quatre dies.

En un tram molt curt unes dunes es menjaven la carretera, pero tot i que el terreny era molt sorrenc no vam veure mes dunes enlloc.

Hem tingut sort i hem pogut veure dromedaris un parell de vegades.

Aquesta foto d"aqui sota no sabem explicar que carai es, tot va comencar quan acabant-nos el sopar i acabar de veure com marxarva l'ultima llum del sol, de cop l'horitzo es va reiluminar tal i com si el sol tornes a sortir. Vem flipar. Hi havia moltissima llum. Ens vam posar drets i varem caminar cap un turonet a uns 20 metres del nostre bivac, i no massa lluny hi havia un bolet de fum il.luminat per una columna gegant de foc. La claror anava pujant i baixant d'intensitat, i al moment tots dos sols, al mig del no res, i sense saber que passava, no les teniem totes.
Al cap d'una estona vem sentir passar algun cotxe per la carretera, i al veure que el foc baixava d'intensistat vam suposar que era alguna cosa mes o menys normal. Fos el que fos, va estar ences tota la nit i el vam veure apargar amb la llum de l'alba. L'endema a la primera cantina on vam trobar gent, ho vam demanar, i amb tota naturalitat la senyora ens va dir NO PROBLEM, GAS UZBEK!

I finalment Khiva, que tot i que la ciutat esta tota restaurada, es la mes petita i tranquila de totes. I per nosaltres la mes maca.



Preparant la parada de sindries i melons aprop de Khiva.

Com a totes les ciutats turistiques... un record de Khiva.

Seguint la Ruta de la Seda

Els dies passen massa rapid, i Kyrgyzstan ja se'ns ha acabat. Ja no hi ha pujades amb pendents inpedalables, baixades amb aire fresquet, verdor, bivacs, neu, yurtes... tot aixo ho hem canviat per paissatges mes o menys planers, camps, calor i una gent mes que hospitalaria!
Portem menys d'una setmana al pais i ens estem quedant parats de la gent. No hi ha dia que no et vinguin i t'ho ofereixin tot.
El primer dia, vam arribar acaloradissims a un poble molt proper a la frontera de Kyrgyzstan, necessitavem canviar calers, ho vam demanar i de cop ja vam tenir tots els homes del carrer a sobre. Primer et talla una mica, pero comences a xerrar i veus que son una passada. A mes es molt bona la cara que posen tots quan dius la paraula Barcelona. Messi! et responen fent gestos de xutar pilotes amb el peu.
Son una gent que t'ho donarien tot, a vegades penso que a casa ens hauria d'avergonyir de ser com som. Tornem al que anavem, un dels homes del grup ens va fer anar a una casa del poble, ens va donar una tetera plena d'aigua clenta perque ens rentessim una mica i quan va ser l'hora de marxar ens va donar un parell de pans. L'endema en una botigueta, despres de comprar, em sembla que la botiguera ens va veure tan acalorats que ens va donar un parell de gelats i una ampolla de suc fresc, i aixi cada dia... tothom et vol acollir, tothom et vol ajudar... increible. Es que fins i tot un poli d'un control policial ens va donar un melo! Te'n fas creus.
L'unic inconvenient del pais es que cada nit es obligat allotjar-se en un hotel on et puguis registrar, pero esclar, al nostre ritme... en trobem pocs on et registrin. I estem una mica acollonits ja que es veu que et pot caure un bon multot si no tens els papers d'on has dormit cada nit. Haurem de fer algun trapitxeo o altre per solucionar-ho! jejee, i parlant de nits. Fa un parell de dies que buscavem algun allotjament pero no n'apareixia cap, ja ens veiem montant tenda, pero de cop va apareixer una cantina on vem demanar per sopar. Aqui la gent normalment utilitza una mena de llits amb una tauleta damunt per menjar. Havent sopat, quan ja faltava poc per fer-se fosc, el propietari ens va dir que ens quedessim a dormir alla. Va treure la tauleta de damunt del llit, vam anar a buscar el sac, i al cap de res ja estavem dormint al mig de la cantina mentre la resta de gent anava sopant i fent la seva. Molt curios tot plegat.

El pais de les muntanyes

Assalam aleykum!
ja tornem a tenir internet i us podem escriure alguna coseta que ja tocava.
Despres de tenir uns quants entrebancs amb el visat de Xina, i haver-lo aconseguit extendre just l'ultim dia amb un poli que ens va fer perdre la paciencia a Kashgar, hem marxat d'aquesta ciutat.
Ho hem fet amb bici de nou, el genoll no esta perfecte, pero aguanta, si mes no de moment.
Hem sortit de Xina, que tot i que ens ha agradat, necessitavem un canvi d'aires.
Vem marxar cap al coll d'Irkeshtan, la frontera amb Kyrgyzstan.


Els ultims 150km, abans de canviar de pais, van ser molt guapos de paisatge, esplanades amplissimes, envoltades de muntanyes nevades, i camells pasturant.
Ens va costar ja que portavem molts dies sense pedalar, i les cuixes ho notaven.
Un curt tramit a l'aduana, i ja vem canviar de pais.
El canvi va ser radical. El primer poble, era com una mena d'assentament de caravanes antigues, mal distribuides, totes rovellades i fetes pols. Una era la botiga, una altre una cantina, tallers... i al voltant, tot de camions kyrguisos (desferres russes), fent cua per entrar a Xina.
A part del mal estat del poble, segons com es miri pintoresc per qui esta de pas, o trist per qui hi viu, l'entorn era molt xulo. A mesura que avançavem tot era mes verd, i les muntanyes altes mes nevades, amb glaceres hi tot. L'asfalt va acabar desapareixent i per culpa d'alguna mini tormenta de vent i neu la carretera va acabar sent una fanguera quilometrica.

...i finalment, vem arribar a Sary-Tash, on el panorama era espectacular, amb el Pamir al fons.


D'aqui, hem anat fent, tot creuant alguna vall plena de yurtes i bestiar, ara, aquest pais es super dur, tot el dia te'l passes pujant i baixant ports de muntanya, amb pendents molt dretes i carreteres fetes pols mig “arreglades” amb grava de riu que per nosaltres son un calvari.

Com sempre l'idioma torna a ser una gran frontera, ara tot esta escrit en cirilic, pero amb una mica d'imaginacio encara es pot entendre alguna cosa i alhora d'intentar parlar amb ells, sobretot quan ets dins d'una cantina, el vodka facilita les coses i fa que ens entenguin millor.
El pais en si, no va sobrat d'infraestructures turistiques i es bastant complicat trobar internet, o allotjaments. Normalment, fora de les principals ciutats, has d'anar a dormir a casa d'algun particular, o fer servir tenda, pero quan portes molts dies dormint a terra et ve de gust poder dormir en un llit normal i poder-te dutxar, tot i que a vegades al poble no tenen dutxa i t'acaben enviant a la sauna particular d'algun vei, que per desenmascarar una mica, ja ens va be.

Uygurs amb Uygurs i Xinos amb Xinos.

Ueeeeeis familia!!! us pensaveu que ens haviem perdut?? Doncs no! el que passa es que soms a Kashgar i en aquesta regio de pais, Xina te censurat els blogs (cosa frequent aqui) i hem tingut algun problemillo per entrar a escriure-hi algu.
Coi de xinus, son tan raros... Mireu, aquesta setmana ha fet anys de la matança de Tiananmen, i patam! Xina ha censurat tooooota la informacio al respecte; ha censurat blogs, emisions de canals estrangers que ho explicaven... es que ni el hotmail van deixar que funciones el 4 de Juny. Tela!  

Bueno va, comencem amb lo nostre. Fa ja alguna setmaneta que vam arribar a Kashgar, amb tren, des d'Urumqi. Que xulo, que autentic... be, autentic, autentic no seria la paraula! Passeges pels carrers i vas canviant de pais, de Xina a l'antic Turquestan Oriental, i d'aqui, de nou a Xina.



El que en el seu dia era el Kashgar ocupat pel Uygurs, ara per ara s'esta convertint en una ciutat Xina, amb el seu estil de places, les seves fonts i les seves lluminaries de colors a les nits. Corres pels carrers vells i cada dia veus mes edificis a terra. Que trist. I total per construir-hi edificis o pisos de rajoles blanques lluents tan comuns en aquest pais.


No es raro doncs que entre si no es barregin, sembla que uns amarguin la vida als altres, aixi dons on hi ha Uygurs no hi ha Xinos, i on hi ha Xinos ni rastre d'Uygurs. Ben curios.

Mes coses: No cal dir que el genoll no futila i que no sabem com ni quan acabara aquest viatge. De moment, aprofitant que estem per aqui, hem visitat algunes ciutats situades al Sud del Taklamakan, hem travessat (amb bus) el desert pel mig, hem visitat un parell de fabriques, una d'alfombres i una de produccio de seda; i hem descansat, descansat i descansat donant una ultima oportunitat al genoll... Creuem els dits!!!

Uygurs

Com que el genoll no millora de moment continuem sense pedalar, pero per no perdre la forma ens hem comprat unes raquetes de badminton i al vespre sortim a jugar al parc com molts xinus. TOMA YA!
De mentres hem aprofitat per visitar alguns dies la regio de Xinjiang.
Quan vem sortir de Xi'an vam anar directe a Urumqui, per deixar-hi toooots els trastos i poder viatjar mes comodes, les raquetes van venir amb nosaltres. La ciutat ja ens va sorpendre bastant, era immensa, molt moderna, i al mig del nores.

Aqui ets a Xina pero no ets a Xina. Passejes pels carrers i vas veient una de cares! uns d'aspecte xino que son els Han, altres amb barrets o amb vels i amb cares musulmanes, que son els Uigurs, molts altres que d'aspecte semblen russos com els Kazaks... cadascun parlant la seva propia llengua i per si fos poc la majoria de cartells son trilingues i no hi ha cap alfabet que entenguem.
El fet que hi hagi tanta diversitat fa semblar que haguem canviat de pais. Entre uns i altres aparentment es toleren, pero parlant amb els Uigurs que son els que sempre han viscut aqui, veuen els Han com uns invasors (i amb rao). De fet anys enrera el govern Xines va enviar Hans d'altres parts de la Xina, a viure en aquesta regio, i res, que els Uigurs se seten discriminats, i el govern no es que els tingui gaire en compte. Quan parles amb ells es posen una ma al cap i es van ajupint, per donar-te a entendre que algu els esta xafant, referent-se als Xinus Han.

Lo millor d'Urumqui: el mercat nocturn, que es inmens. Amb mes de 400 xiringuitus venguent de tot, i 200 mes, nomes de menjars: sopes, pinxos, fideus, melons... i peix i marisc, que per estar a la ciutat del mon, que segons diuen es la mes allunyada del mar, no tenen pas mala pinta.

Urumqui tot i estar a les quimbambes de Pequin mig funciona amb l'hora de la capital, i es un lio. Trens, busos, bancs... segueixen l'hora de Pequin, pero botigues, centres comercials, cantines, restaurants... van a la seva hora, es a dir a dos hores menys. Es a dir que portes el rellotge amb l'hora del pais i vas a dinar a les quatre, que son les seves dues, o quan et lleves a les set (les seves cinc del mati) pel carrer no hi ha gaire gent. Fa gracia veure com van tan... a la seva!
Tambe hem aprofitat per visitar altres ciutats que ens venien de cami com Dunhuang per veure un mena d'oasi entre dunes, Hami per veure un maosuleu i Turfan per veure mesquites i altres atraccions turistiques de la zona. Turfan es una depresio i esta a 154m per sota del nivell del mar.

Hem aparcat la bicicleta

Be, la cosa continua, tot i que de diferent manera.
Quan vem arribar a Hanoi, jo (Ruben) ho vaig fer gairabe a peu coix, em feia mal un genoll, i vem pensar que descansant una mica passaria, pero al cap de 10 dies, el genoll encara hi era, i ara despres de 8 dies mes, ha millorat, pero no esta be per pedalar, aixi que durant uns dies, no farem servir la bici, a veure si ho solucionem...
De moment ara tornem a ser a Xina, vem anar a Nanning, un parell de dies o tres, la ciutat no es que tingu massa res especial, pero vinguent de la bogeria de Hanoi, ens va semblar la gloria.
D'aqui vem agafar un tren, fins a Xi'an, un dia i mig de tren, força tuston, pero es el que hi ha, hem aprofitat per veure els guerrers, i tota la pesca, i per fer algunes compres per la ciutat, aqui s'hi pot comprar qualsevol cosa clonada que es desitgi, i be de preu, la qualitat...no deixa de ser Xina. Tambe hem fet algun voleiu pel barri musulma, xulo de veure, tot i que poc real i molt postis, preparat pel turisme. A part de la mesquita, i els venedors de menjar i alguna dona amb vel, la resta es a dir la majoria, son xinesos amb botigues de suvenirs.
Es curios com arriven a ser de diferents les regions de Xina, el menjar canvia, aqui son mes nets i no escupen tant, i condueixen mes tranquilament, si mes no es el que ens ha semblat amb aquests pocs dies de ser aqui.


Aqui Xi'an tenim sort perque hem trobat un Alberg on si esta de conya i be de preu. A les tardes, per no perdre forma fisica, ens les passem jugant a pimpom amb els xinos d'aqui... no hi ha qui els guanyi!!
Aprofitem per saludar, i donar les gracies a tothom que ens ha escrit, ens fan molta il.lusio els comentaris, tant dels que coneixem com dels que no.
Gracies de nou, i fins d'aqui uns dies.

Se'ns ha acabat Vietnam

Pues res... que ja soms a la capital Vietnamita. Hem suat per arribar-hi!
La Nacional numero 1 es espantosa per pedalar-hi, mare meva!!! es que estan bojos de remate els conductors d'aquest pais, sort que estan mig acostumats a trobar obstacles i mes obstacles a la carretera i t'esquiven amb bastanta facilitat.
De cami a la capital vam fer parada a Ninh Binh, ja que segons ens havien dit per alla a les avores hi havia una zona, Tam Coc, que valia la pena de visitar, i la veritat, no s'equivocaven pas; l'endema vam deixar els trastos a l'hostal i a bon mati ja estavem damunt la bici (per variar tornavem a fer l'activitat amb bicicleta) i ens dirigiem cap a Tam Coc, a pocs quilometres de Ninh Binh. Vam aparcar les bicis i vam llogar una barca de rems amb remadora Vietnamita. Tenen una manera de remar molt peculiar, de ben segur aquesta modalitat s'hauria d'incloure en els propers jocs olimpics, es que es per veure: remen amb els peus!! Mireu-la que felic la dona:

El paissatge de Tam Coc el vam trobar espectacular, era ben ple de camps verds d'arros i unes muntanyotes enormes carstiques que de tan en tan les podies travessar per coves naturals. S'apreciava el SILENCI.

De nou a Ninh Binh, farts de la Numero 1 i com que ja estavem ben aprop de la capital vam decidir agafar un bus per acabar-hi d'entrar. No teniem masses ganes de repetir una entrada en una ciutat tan gran amb bicicleta, Hanoi te mes de quatre millons d'habitants que no es poc! i la dinamica es la mateixa que a Ho Chi Min: transit, fum... i la bogeria vietnamita.


Un cop enfilats al bus ens replantejavem si hagues set millor entrar a la ciutat pedalant o amb el bus, es de por la conduccio vietnamita. Grrrr!
Un cop arribats (sencers) a la capital, pitant a portar el passaport a l'agencia perque ens fessin el visat de Xina... i l'espera se'ns a fet eterna!!! 10 dies parats altre cop, avui l'hem recollit.
Perque l'espera no se'ns fes tan llarga vam contractar un viatge organitzat a la badia de halong, anavem en plan ovelles.... Baixeu a esmorzar a tal hora, despres farem aixo i mes tard allo altre!!! res, que les coses organitzades no estan fetes per nosaltres. Ara be, no va estar mal, tot i que el primer dia va ploure varem poder disfrutar del paissatge, dels milers d'illes i illes que sobresurten d'una forma espatarrant del mar. Tambe ens varen dur a veure unes coves, les de Hang Đầu Gỗ que ens van deixar amb la boca oberta per la quantitat d'estalactites, estalacmites...
La primera nit ens van dur en un hotel de l'illa Cát Bà, molt tranquilota. I l'endema ens van venir a recollir per portar-nos a passejar amb barquet per la badia i fer nit al mateix barquet.

El que se'ns va posar mes be de tot va ser que el tercer dia al mati vam poder fer kaiak, ja pensem canviar les bicis per rems hores d'ara, jejeje
Doncs res mes, que dema ja entrem a Xina, ens veiem alla!
Aqui teniu mes fotos:

A tranques i barranques

Pedalar pel centre de Vietnam ens ha agradat, hem pogut gaudir de carreteres molt tranquiles i de pobles molt xulos on hem pogut visitar mes d'un RONG, unes cases enormes fetes de fusta i palla on si reuneix la gent del poble.

"La pega" de tot plegat es que no l'hem pogut disfrutar gaire.
Com cada any les engines han fet acte de presencia i ens han tingut parats tres o quatre dies en un poble de mala mort, obligant-nos a agafar un bus fins a Da Nang per poder fer l'extencio de visat perque no hi arribavem a temps.
Per si fos poc, Da Nang no val un duro, i a sobre la poli es desenten de les extencions de visat i te'l fa fer per agencia on aquests, com a bons vietnamites, intenten aprofitar-se'n tan com poden; si almenys anessin rapid... Ens han trigat una setmana per estampar-nos un segellet al passaport, si si UNA SETMANA, i a sobre ens l'han extes per 25 dies enlloc de 30.
Per no estar tot el sant dia parats a Da Nang hem anat fent coses. Un dia vam decidir fer cas a la guia i visitar Hoi An, un poblet molt petit i bonic tot i que molt explotat turisticament, era Souvenir-landia! A cada tres passes, una botiga.

I res, avui estem a Hue, hem visitat la ciutadella i el poble, i dema sortirem pitant "cap amunt" que no tenim masses dies.


Anant be haurem d'agafar algun altre bus perque d'aqui dos setmanes hem d'estar a Ha Noi per fer el visat de Xina que triga una setmana mes; es a dir, una altra setmana parats.
I es que no sempre tot va sobre rodes...
Més fotos:
Buscant... mines?

Entrada a Ho Chi Minh

Per arribar com mes aviat a Ho Chi Minn City (HCMC), vam fer el record de les vacances i vam posar el despertador a dos de cinc del mati (a vegades es mes dur el cicloturisme que la feina jeje). Nomes sortir de l'hostal vam al·lucinar amb la quantitat de gent que a les cinc corria pel poble fent exercici; els altaveus del poble funcionaven a tope... semblava que erem els últims de llevar-nos!
La carretera que vam agafar, que es la Nacional que va de punta a punta del pais, una merdeta! A les sis ja suavem; xafogor, bossinades, motos en direccio contraria pel doble carril... que mal educats per favor, si mes no si ho compares amb les normes de circulacio de casa.


Pero es que a qui se li acut entrar en bicicleta en una ciutat de mes de cinc milions d'habitants? Es que ni amb cotxe repetiriem ara l'experiencia! Es un perill, pero hem sobreciscut.
Els pobles estaven enganxats els uns amb els altres, i quan et tocava passar pel que feia mercat ja l'havies parit, era un “caxondeo”. Les parades arribaven fins al carril d'emergencia i si no volies sortir del mercat amb unes ulleres noves o amb un cabas de sindries de regal, t'havies de posar al carril del costat on no erets gaire benvingut i on les bossinades et deixaven sord. Quins webs!!
Aqui funciona diferent la cosa.
La primera norma es que com a conductor pots fer el que et roti: pots circular en direccio contraria pel doble carril (tot desdoblat excepte quan passes per ponts on de cop es converteix en carril per banda i banda), pots incorporar-te a la carretera sense mirar, si et saltes el trencant pots posar marxa enrera, si el semafor es vermell te'l pots saltar, pots avançar per la dreta... l'unica feina que tens es que nomes has de procurar esquivar els que tens a davant, els de darrera ja t'esquivaran ells a tu. No cal que posis intermitent, pitant ja dones l'avis del que vols fer.
La gran majoria dels vehicles de la ciutat son motos, i una petita part son busos, camions i cotxes. Quin horror!
Les motos, que ens avançaven pitant per totes bandes feia que fos estressant, i el fum asfixiant. I a sobre el brrrm-brrrrrrrmmm de les accelarades era horrible, era com esta dins d'una concentracio d'”escuters”.

Quan a dins de la ciutat vam situar-nos al mapa, vam dir, tirarem carrer avall i quan trobem el riu ja pujarem...
“Te cagas” amb el riu!! tal i com diu en Serrat: “el riu ja no és el riu” quina pudorassa, era una cloaca a l'engros, era negre i l'ambient insoportable: BUACCS! Denunciable!!!!!

Un cop lluny del riu vam pedalar direccio al centre fins a trobar la nostre zona, la ZOO-na de guiris, on vam haver de donar voltes i voltes per buscar un hostal que no fos excessivament car, i es que deu ni do com piquen!
Al final vam acabar per llogar una habitacio d'una casa particular, amb unes vistes des de la terrasseta espectaculars, codificades, pero espectaculars.

Vam estar a HCMC el temps just per visitar la ciutat i comprar un bitllet de bus que ens tregues de la”jungla” i ens allunyes una mica de la calor.
Ara estem pedalant per l'interior de Vietnam, per una carretera una mica menys transitada, envoltada de plantacions de cafe i d'arbres d'extraccio de cautxu, que es un constant puja i baixa, on la calor es fa una mica mes agradable, si mes no a les nits.



Per aquesta zona els poblets estan mes allunyats els uns dels altres i n'hi ha molts que no tenen allotjaments, aixi que hem hagut de tornar a tirar de tenda, que no la feiem servir des d'un dia a Cambodja on la vam haver de muntar damunt del llit de l'hostal perque no ens acribillessin els mosquits.
Es mes tranquil pedalar per aqui i la gent es super maca.
Un dia dos motoristes pesats que ens anaven pitant tota l'estona per fer-se els simpatics, tant si com no, ens van fer parar per regalar-nos una ampolla d'aigua, no hi ha qui els entengui... ja els haguessim engegat a pastar fangs nosaltres!
I ahir, mentres estavem descansant en una plantacio d'arbres, van venir dos nanos joves encuriosits per les bicicletes; ens van saludar i van marxar. Al cap de poc ja els tornavem a tenir alla amb un tros de buc d'on encara en regalimava mel que tots plegats ens vam menjar.



Alguna foto mes:

Pedalant per la Conxinxina.

Bueno gent, despres d'estar parats alguns dies a Phnom Penh (per cert, quin follon de ciutat) el viatge continua jejeje
Aixi doncs, sortint de Phnom Penh, vam anar a buscar les bicicletes i vam tirar direccio la platja, a Sihanoukville. Pel cami ens van fotre la clavada mes gran de les vacances, tant per dormir com per sopar, i a sobre vam dormir amb ratolins... (Vicentona, com et vam trobar a faltar!)
Vam arribar a Sihanoukville per una barriada super pobre, amb carrers fets pols, cases destartaladissimes, bruticia per tot arreu i lo mes fotut, canalla pels carrers pencant i demanant. La zona preparada per turistes estava una mica mes enlla i no tenia res a veure, hotelarros, festa a les nits...

Vam aprofitar l'estada per descansar de cames i anar a la platja (els anys que feia que no ens hi banyavem!) de sorra blanca i bastant tranquilota, pero depenent del lloc on et volies instal.lar, havies de fer-te lloc apartant el plastics. Tot i aixo, era xulo de poder veure el mar sense ni una moto d'aigua ni cap altre andromina, i la costa sense l'explotacio que tenim a casa.
No vam estar-hi molta estona, amb un parell d'horetes en vam tenir prou perque el sol ens fregis a banda i banda i quedessim com gambes. La resta de dies a Sihanoukville els vam aprofitar per intentar recuperar la pell. Tornat a l'hostal ens vam trobar amb un grup de mones molt divertides...(Macaca fascicularis) Mona menja crancs.



D'aqui vam anar a Kampot, on casualitats de la vida vam tornar a coincidir amb l'Steve, que no veiem des de Xina, i vam aprofitar per anar a sopar plegats.
I res, que sortint d'aqui per una carretereta de mala mort, enfangada de mala manera i plena de bassals vam arribar a la frontera, i on despres de passar una simple barrera i pagar els 2 dolars de rigor al poli Vietnamita (corruptes!) vam entrar pedalant a Vietnam.

Ostres, i quina diferencia de pais, si mes no es la impresio que et dona just nomes entrar-hi, pero ben mirat s'ha de dir que tenen un grau de bojeria diferent... de moment el maxim de passatgers en una moto (que haguem vist) es de 3, i fins i tot porten casc!!
I a mes, els cotxes que circulen, no porten a ningu enfilat a dalt al sostre ni al malater, que ja es algu!
De totes maneres entenem com es que hi ha vaixells vietnamites que s'enfonsen, estan locus!! els omplen a vessar. A veure si sou capassos de trobar el vaixell amb tanta palla!! Si no podeu us passem la tercera foto, de quan el vaixell va buit:


Portem pocs dies a Vietnam, i nomes hem pedalat una mica per un tros del Delta del Mekong i pinta prou be, la zona tambe es coneix com Conxinxina.
L'altre dia per voler retallar quilometres i sortir de la carretera grossa (massa transitada) vam decidir agafar-ne una altra que rarament cada vegada s'anava fent mes petita. Vam parar a demanar a veure si anavem be per arribar a Can Tho, i ens van dir que si, que continuessim recta (la resta de lo que ens van dir ni idea), aixi doncs que vam anar tirant, pero al cap de poc la carretera es va acabar de cop i el que teniem a davant era un camp.

Ens vam fotre a riure, no enteniem res, i de cop, mig emprenyada, va arribar amb bicicleta una de les dones que ens havia indicat el cami, i assenyalant-nos una pilona del terra, amb cara de mala llet ens deia (o aixi ho varem interpretar nosaltres) que a la pilona haviem d'haver agafat el trencant, que no era res mes que un corriol estretissim que a vegades era complicat de fer i tot amb les alforges.

La drecera no va servir de molt i vam acabar arribant a Can Tho fent 15km extres.
Aqui vam aprofitar per veure la ciutat i els seus mercats flotants.


Us passem alguna foto mes:

Cambodja!!!

L'entrada a Cambodja, al no haver-hi garie gent, va ser facil, i ens van fer el visat en un moment. Un cop a dins del pais el primer poli, al nomes veure'ns, va deixar la partida de petanca per revisar el passaport. Ok! va dir, i va tornar a marxar mes rapid del que havia vingut per continuar jugant. Dos metres mes endevant l'asfalt ja havia desaparegut i la carretera era vermella i sorrosa.



Els dos primers dies al pais se'ns van posar de perles. La gent era super agradable, el paissatge guapissim... en fi, que Cambodja havia desbancat la segona posicio del ranquing a Laos.
Cansats, bruts, empolsinats i acalorats, el segon dia vam arribar a la carretera principal del pais, on vam fer nit en un hostalet de mala mort, ple d'insectes, sense ventilacio i sense dutxa. L'endema ens vam llevar quan encara no havia sortit el sol per intentar arribar a Siem Reap ben d'hora abans el sol no ens fregis. A aquella hora vam coincidir amb els repartidors de gel. Molt curios.

A uns 10 o 15km de Siem Reap just on hi havia el camp de golf, la carretera va passar a ser asfaltada. A partir d'aqui semblava que estiguessim pedalant per casa. Cambodja havia quedat enrera. A l'entrada de Siem Reap ens envoltaven luxosos hotels de cinc estrelles a banda i banda, i pel carrer hi havia mes turistes que gent del pais. No vam trigar massa a trobar hostalet, el centre de la ciutat n'estava farcit. Vam aprofitar l'estada a Siem Reap per descansar-hi uns dies i visitar els Temples d'Angkor.
Sense paraules. Increible.





Aixo si, l'activitat tambe la vam fer amb bicicleta, que no sigui dit, anant de temple en temple cagant llets, i arribant a l'hostal de fosc fent curses amb els tucs-tucs a la carretera.
A Siem Reap vam decidir anar a Battambang, pero no pedalant sino amb barca. Sortia a les set, i sort d'arribar-hi d'hora, aixi vam poder seure a dins. Tots els que van arribar tard van anar a sobre el sostre, i amb el sol que feia no devia ser gaire agradable, i menys sabent que el trajecte durava 8 h.
La gent del moll, ens feia fotos i es que era exagerat la quantitat de gent que hi va arribar a pujar, el vaixellet es movia moltissim, i semblava, que s'agues de tumbar. Despres d'una hora de trajecte, vem arribar al primer poble flotant, on van fer canviar 15 persones del sostre cap a un altre vaixellet, i vem continuar tot parant en altres pobles, recollint gent, i deixant-ne d'altre.
Molt curios de veure l'estil de vida que tenen. Aqui la gent viu del riu, menja del riu, es banya al riu, tiren la merda al riu, juguen al riu... es brutal. Tu no gosaries ni posar un peu a l'aigua, que ells de l'aigua ho treuen tot. Ara be, fa basarda veure la porqueria que hi ha!! ESGARRIFOS!





No se la quantitat de vegades que la barca va embarrancar quan vam agafar riu amunt, anavem lents i el trajecte es començava a fer una mica pesat.
L'endema vam continuar pedalant i al cap de dos dies ja erem a Kampong Cham on vam arribar destrossats, de cames i de cul. A partir d'aqui la cosa va canviar...
Despres d'una mala nit amb vomits, febre i diarrea, vam haver d'agafar un taxi perque ens dugues a l'hospital. L'Anna no s'aguantava. Els de l'hostal on estavem allotjats aquella nit, ens van recomenar que anessim de pet a la capital i aixi ho vam fer.
Aixi doncs amb poc mes d'una hora ja estavem a la porta de l'hospital, un dels mes ben considerats del pais.

No sabem pas la sort que tenim a casa de tenir els hospitals que tenim!

L'Anna, una mica mes i es desmaia amb el panorama...
El que mes ens va xocar va ser que nomes entrar, ja ens vam trobar un pilot de camilles amb gent bastant fomuda abrigats amb mantes que segur havien portat de casa seva, tots a la mateixa sala, sense que cap pacient tingues un minim d'intimitat. El Doctor tenia el mostrador a la mateixa sala, era un anar i venir d'infermeres, metges, pacients... tots alla mateix, les radiografies es miraven a la mateixa sala... tot es feia alla.
Ara be, l'hospital era net, l'atencio molt correcte... i lo millor de tot va ser que per entrar d'urgencies no ens van fer esperar ni dos minuts.
Al final no ha set res greu, un transtorn alimentari que el punyeteru ha costat de fer marxar...

Mes fotos:

De pas per Tailàndia

Qui ens havia de dir el dia que vam entrar a Laos que acabariem sortint del pais per Tailandia. De fet, si els mapes de carreteres de Cambodja haguessin coincidit ni que fos una mica, haguessim tirat avall sense necessitat de passar per aqui. Pero ja que hi som, disfrutem-lo tu! Carreteres amples, ambientillo pels carrers... i la teca que donen als xiringuitos dels carrers, esta "de muerte". Res, que sortirem del pais com bocois!
Quan entrant a Tailandia, ens van fer el visat per quinze dies, vam pensar que amb nomes tres en teniem prou per arribar fins a Cambodja. Pero nomes visitar el primer poble ja ens vam dir que podriem anar una mica mes lents i allargar l'estada. Cafes, gofres, batuts, nutella... sense comentaris, ens quedem, vam dir!
L'unica "pega" d'aqui, i segurament que a Cambodja sera la mateixa, es la calor.

Fot mes calor aqui, que a ple estiu a casa! Tot i intentar sortir d'hora, a les 10 el sol ja no s'aguanta, i a les 12 has d'estar parat sota una ombra prenent la fresqueta per un parell d'horetes almenys.

Recull de fotos:

Presencia de camps de mines:


La raça de vaca predominant a Tailàndia es la orelluda (RAÇA BRAHMAN):



La conduccio es per l'esquerra:


Altres:

Anant avall no sempre fa baixada

Despres d'una visita rapida amb bus a Luang Prabang (guirilandia) on vam celebrar el canvi d'any; vam agafar les bicis i vam sortir de Phonsavan deixant la carretera principal.
La cosa pintava molt be: carretera sense asfalt, poblets petitissims i gens de transit. La idea del primer dia era arribar a Ban Taviang on ens havien dit que trobariem allotjament.



Quan ens faltaven uns 25km per arribar-hi vam trobar-nos amb una currua de tuk-tuk, furgonetes i camions parats a la carretera. A saber l'estona que hi debien portar alla, feia hores que no ens adelantava ningu. Vam posar-nos al mig de la cua, i a l'ombra d'un camio vam treure les barretes de pa i els pinxos de carn que haviem comprat al mati. Erem el centre d'atencio.
Algu ens va comentar que a les cinc obririen la carretera que des de feia hores estava tallada. Impacients, desitjavem que es fessin les cinc perque la obrissin, no ens quedava massa estona de sol i teniem ganes d'arribar al poble.
Tocades les cinc van obrir el pas. Era raro, no venia cap vehicle de cara, i no vam fer ni tres revolts mes que vam entendre el perque. De nou la carretera estava tallada, o mes ben dit, no hi havia carretera!! Estaven fent obres a la muntanya i havia quedat colgada per sorra i pedres. Ens vam cagar amb tot.

Nomes quedava una alternativa, deixar que la obrissin, avançar uns quilometres i parar la tenda. Quin remei!
Pero de cop se'ns va encendre la bombeta!! A la cua tambe hi havia un bus!! Vam anar a demanar al conductor a veure cap a on anava i si ens hi podia portar; vam tenir sort, i abans que no es fes fosc ja teniem les bicicletes carregades al bus. A dos de set tornavem a estar endrepant la resta de pinxos i pa que ens havia sobrat del dinar, aquest cop a les fosques, i finalment a dos de vuit marxavem!!

Tela marinera amb l'autobus: li faltaven finestres, la porta del darrera s'havia de falcar i estacar amb un cordill perque no s'obris, damunt del cap del conductor hi passava una canonada que sortia per un forat del sostre a l'estil xemeneia, no tenia cap seient sencer... aixo si, el conductor s'havia instal•lat uns ventiladorets al sostre del bus per refrescar l'ambient!
Abans de pujar a l'autobus no ens haviem ni preguntat a quina hora arribariem a lloc, pero veient el panorama pensavem arribar-hi a mitjanit.
Mentres anavem avançant per la carretera d'obres, mai fent servir cap altra marxa que no fos primera o segona, ens anavem creuant camions carregats de troncs, que tenien la cabina retallada per poder transportar-los millor, al•lucinant!

De cop, quan faltaven poc per les onze... MERDA, NO!! un altre cop parats per les obres! Ja ens veiem arribant tardissim al poble.
Quan finalment vam tornar a arrencar, no va passar ni una hora que el conductor va parar el bus al mig d'un riu, i hi va baixar per refrescar-s'hi una mica. A saber les hores que feia que el bus havia sortit del poble. Llavors vam avançar uns quilometres mes, el va aparcar, es va girar i ens a fer entendre que paravem a dormir... ell i els tres ajudants que duia van agafar els seus trastets i se'n van anar a dormir sota el porxo d'una casa; la resta ens vam quedar escampats pels seients de l'autobus.
La primera hora potser si que la vam dormir, la resta... primer se t'enrampava la cuixa, despres el peu... quina nit! i nosaltres pensant-nos que arribariem a mitjanit a lloc!!!
L'endema a les sis del mati tothom ja estava despert i a les set l'autobus tornava a arrencar. Abans de marxar, un dels ajudants va baixar a comprar uns peixos a una venedora ambulant i quan va pujar al bus no se li va ocorrer posar-los a millor lloc que a darrera, enganxats amb un cordill a una de les barres del bus...


Quan finalment vam arrencar no vam entendre perque ara estavem anant en direccio contraria fins que el bus va recollir uns passatgers que vivien uns carrers mes enlla. Despres, va tornar practicament al lloc on vam dormir i va tornar a parar perque poguessim anar a esmorzar!! Els de Laos no tenen mai pressa.
Quan finalment vam tornar a arrencar ja eren les vuit tocades.
Per uns moments el trajecte estava anant be, fins que a mig mati ens va fer baixar a tots i ens va fer pujar a peu una rampa.
Quan ens hi vam tornar a enfilar, no vam poder seure ni mitja hora mes que ja tornavem a estar a fora per una punxada mirant com el xofer i els tres ajudants ho arreglaven amb uns vint minuts.


Un cop en marxa ja no sabiem ni a quina hora arribariem al poble, a mes teniem gana i no teniem res per menjar. Per les cares de la gent semblava que el dia estigues anant perfecte... fins que de nou el conductor va tornar a parar. Aquest cop no hi havia cap pujada ni s'havia punxat cap roda!! i ara que coi passa ens vam preguntar.
Conductor i ajudants van tornar a baixar del bus. Van mirar endavant, i no vegis!! Hi havia unes fangueres que ni amb 4x4 les haguessim passat. Sense pensar-s'ho un d'ells va pujar el bus i va agafar les cadenes. Amb un quart les va tenir posades i vinga, cap al mig del fang. Mes que un bus, pel balanceig que feia al passar-les, semblava que anessim amb barca, i la timba que veiem a ma dreta era impresionant.


Despres de tres o quatre paradetes mes per treure cadenes, pujar i baixar gent, i alguna compra; cansats, acalorats, morts de gana i amb un dit de pols a sobre, vam acabar arribant a Paksan, on vam fer nit per l'endema continuar per la carretera principal del pais, bastant plana i pallissa, direccio Savannakhet. Tenim el cul pla!!




Mes fotos:

Laos, canvi de pais canvi d'aires

L'entrada a Laos va ser triunfal, encara no haviem fet ni tres quilometres al pais que ja estavem tirats a la cuneta canviant la camara de la bici... quina entrada al pais, tu!
De moment pel que hem estat fent aqui fins ara, aquest pais sembla que es ideal per recorrer amb bici, de fet hem trobat mes cicloturistes aqui amb dos setmanes que no pas amb tot el que portem de viatge.
Pero s'enten. Laos es un pais on les carreteres principals estan asfaltades i el transit es molt baix, hi ha molt pocs cotxes. Et creues amb bastants motoristes, i quan arribes als pobles, amb alguna bicicleta.




A les arees rurals, son pocs els que tenen cotxe, i per moure's ho fan amb l'autobus o amb el tuc-tuc. Normalment els busos els sents venir de lluny, mes que res pel temperi que fan, es com si t'hagues d'adelantar un Formula 1, i quan et passen, si mires al sostre hi pots veure de tot carregat alla d'alt... fins i tot hi deixen pujar la gent quan aquest va ple!! Tambe es normal veure-hi transportar algun porc, pero no a dalt, sino a la gabia que alguns porten a la part del darrera enganxada.

Pel que fa al paissatge del Nord de Laos no te res a veure amb el que veniem de veure a la seva regio fronterera de Xishuangbanna; no esta ni la meitat d'explotat i s'hi poden veure boscos carregats de vegetacio, molt frondosos.


Els poblets son tots practicament iguals, i passar-hi amb bicicleta, no se si es mes emocionant per nosaltres o per la canalla del poble, que quan nomes ser clitxats per un d'ells, ja s'encarrega de fer-ho saber als altres amb un crit d'alarma que diu: FALANG!! (turista), i res, amb questio de segons tens totes les criatures i algun de mes crescudet, arran de cami, saludan-te amb un efusiu SABAI DII!!


Sempre n'hi ha algun que no ho veu clar que s'espanta i marxa; pero tambe n'hi ha algun altre que fins i tot, pica de peus a terrra d'emocio, riu, et saluda repetidament, i t'empaita fins la sortida del poble. Ets com la seva atraccio.

Per trencar una mica la rutina de la bicicleta i deixar reposar els genolls pels constants puja i baixa que tenen aquestes carreteres, vam decidir fer un tros de trajecte amb una “barqueta”.
De bon mati ens vam plantar al moll del poble, vam carregar-hi alforjes i bicicletes, i vam anar aigues avall durant unes cinc hores per un afluent del Mekong.



De tant en tant anaves passant algun poble instal·lat a la vora del riu on per accedir-hi nomes es podia fer amb barca.
Durant el trajecte vam fer alguna parada, en una d'elles a l'arribar-hi sentiem els crits de desesperacio d'un porc. Hi havia un grup de persones i una canoa, la questio es que una familia de l'altre costat de riu havia vingut aqui amb la canoa per comprar el porc que entre tots estaven lligant per les potes per poder-lo pesar i endur-se'l... els crits no van parar fins que, a l'altre costat del riu, el van descarregar i el van deixar que campes al seu aire.


A les altres parades vam recollir gent, que com nosaltres baixaven riu avall, i que quan va ser l'hora de dinar desembolicaven cada u la seva fulla de platan i es posaven a menjar el que hi tenien a dins. Els que portavem a darrera, cada vegada que feiem una foto giraven el cap per veure que haviem fotografiat, suposem que en el paissatge no hi troben res especial, pero es que a nosaltres ens queia la baba, i no vegis el fart de riure que es feien quan ens veien fotografiant els bufals d'aigua... que hi farem, son les seves vaques!



Ara que ja fa algun dia que voltem per Laos ja hem comencat a “pillar” com funciona aqui el tema de l'allotjament i el menjar, sobretot aquest ultim. Els primers dies anavem un pel perduts, pero ara ja sabem on anar-lo a buscar. Cada mati ens plantem al mercat del poble i esmorzem un bon bol de sopa de fideus i aprofitem per comprar el dinar: arros enganxifos, pero bo, tipic de Laos i algun pinxo de carn. No fa massa estavem asseguts en una taula menjant-nos un pinxo que ens creiem que era pollastre, mes que res perque la venedora ens havia dit que volava i va ser el primer animal que ens va passar pel cap, i res, que quan quasibe ja ens l'haviem endrapat tot, intentavem recordar quina havia set l'ultima vegada que ens haviem menjat un pollastre amb costelles!! Mare meva...
i es que quan vas al mercat i veus el que mengen, s'ho mengen tot, voli, corri, salti o camini, tan li fa: ocells de tot tipus, rat-penats, animals salvatges caçats a bosc... i el que potser ens fa mes angunia a nosaltres que son les rates! Tot i que quan les veus ben rostidetes amb el pinxo no fan pas tan mala cara, total, no deixen de ser carn, no?! Ara que d'aqui a que les tastem... hauriem de passar molta gana!!!


Les ultimes pedalades de l'any les hem fet per arribar a Phone Savan, una esplanada al mig de la muntanya on el que mes abunda son camps de mines, craters de bombes, i tancs destrossats de la Guerra d'Indoxina.
Tambe hem pogut veure un grapat de jerros gegants fets de granit escampats “perquinenlla” i que ni els que hi entenen encara no saben ben be ni perque servien. Tot plegat molt interessant de veure.


Mes fotografies de Laos:

Regio de Xishuangbanna

Despres d'estar parats 1 SETMANA a Jinghong, amb els anims per terra per culpa d'un genoll que semblava tenir problemes, vam fer cas d'un Belga i vam anar al Blind Massage (Escola de Massatges de Cecs) per intentar resoldre el problema. El cas es que dos dies despres d'haver fet el massatge, vam deixar les alforges de davant a l'hostal i vam continuar pedalant per la banda oest de Xishuangbanna. VISCA EL BLIND MASSAGE! el genoll potser no esta curat del tot pero de moment funciona, esperem que tiri be perque si la cosa no funciona... haurem de canviar l'estil de viatge! De moment creuem els dits!.



Aixi doncs, una mica acollonits, vam sortir a fer una volta de pocs dies a l'Oest de Xishuangbanna per veure que tal funcionava. Molt llestos de nosaltres, no vam fer cas a cap ni un dels consells que ens donaven els locals, sobre que per anar cap alla, era millor no anar-hi amb bici. L'endema ho vam entendre. Sortint del poble no vam fer ni el primer quilometre que ja estavem apretant la bicicleta per una carretera feta pols, molt dreta i plena de trencants on ens haviem de parar cada dos per tres per esperar que passes un vei del poble per indicar-nos el cami. Sort que a Xina son molts i hi ha gent a tot arreu.




Al primer poble pel que vam passar ja ens va quedar clar que durant els proxims dies seria dificil trobar menjar i lloc on dormir. De fet el primer dia, despres d'haver estat apretant intermitentment la bicicleta, vam arribar a un poble on semblavem essers d'un altre planeta, la gent ens mirava de dalt a baix, reien... Encara no sabem ben be per que, pero suposem que es per les malles, ja que les dones de per aqui les porten com a roba interior.


A la primera casa del poble, on hi venien quatre tonteries, hi vam comprar uns “fideus instantanis” i li vam demanar al venedor a veure on podiem anar a dormir. Ens va dir que al poble no hi havia res i que ens busquessim la vida, pero sense donar res per perdut, 300 metres mes endevant ho vam tornar a demanar a un altre grup de gent, que fent-se els longuis, ens van dir que passessim de llarg, que al poble no hi havia res.

Creuant el poble vam veure un temple en el que ens vam asseure a l'entrada per menjar-nos els fideus. De mentres, els veins ens espiaven dissimuladament, uns estan a la terrasseta, els altres a l'hort i d'altres es passejaven dissimuladament per davant...

Ens vam plantejar dormir-hi pero al no veure-ho clar, vam girar cua cap a l'entrada del poble, on haviem vist una mena de barraca amb forma de parada de bus, ideal per passar-hi la nit ja que la tenda l'haviem deixat a Jinghong per estalviar-nos pes. Em sembla que li vam fer pena a un noi que baixava de la muntanya de tallar bambu, ja que al veure'ns ens va fer recollir els trastos i ens va portar a casa seva. Passant per tercer cop per davant de la botiga on vam comprar els fideus, l'home d'alla al veure'ns de nou acompanyats ara del noi, es va fer el simpatic, i ens va oferir allotjament: quina barra!!
El noi del bambu vivia amb tota la familia en una casa al mig del poble. La rebuda va ser bona, ens van fer asseure en un foc ences a terra, al mig de la sala, i ens van portar un got de te calent acompanyat d'un xupito de “colonia” que quan veien que ja te l'havies acabat no dubtaven a emplenar-te'l de nou. A la sala en total n'erem 10, i quan va arribar l'hora de dormir, els dos avis que hi havia es van aixecar, i com van poder (portaven una castanya de nassos) van marxar cap al temple a tocar el tambor van dir... llavors van recollir la sala, van muntar-hi un altre llit, i amb el foc de terra encara ences ens van fer anar a dormir.

L'endema al mati vam decidir esmorzar pel cami i nomes llevar-nos ens vam despedir de la familia i vam marxar del poble. La carretera borejava ben ple de camps de mandariners.



Malauradament la gent d'aquesta zona, estan destruint la poca cosa que els hi queda de selva per tenir lloc on plantar-los. Despres de passar-nos toooooot el dia apretant la bicicleta per una carretera on no hi vam veure passar ni un cotxe, nomes motos, vam arribar a un altre poble on tampoc hi havia on dormir. De la mateixa manera que ens havia passat la tarda abans, aquest cop li vam fer pena a una dona que ens haviem trobat una estona abans d'entrar al poble treballant en un camp de mandariners. La dona en questio vivia en una casa dai. Una casa alcada de terra, tota de fusta amb el terra i les parets fetes de taulons. Entre les escletxes dels taulons podies veure el bestiar del pis de sota: gallines, porcs...

Com que abans de trobar aquesta senyora ja ens haviem fet pagues de dormir a fora al carrer, el paquet de pasta i els quatre ous que ens haviem comprat per sopar, els hi vam donar a la dona perque igualment a nosalres anant amb la bicicleta se'ns haguessin trencat tots. En resum, que no va passar ni 15 minuts que ja ens els havia cuinat expressament per nosaltres. Abans de sopar ens va emplenar una palangana amb aigua calenta i entre l'admiracio de totes les veines que ens van venir a veure ens va fer rentar cara, mans i peus. Afamats, ens vam acabar la pasta que no eren ni les 7. I a les 8, com les gallines, despres de fer-nos anar a pixar a fora al carrer, ens va fer anar a dormir al seu llit, on per la olor dels llencols vam notar que feia algun dia que no es cambiaven. Un cop ens va tenir instal•lats, a la mateixa i unica sala de la casa on hi havia el llit; ella, el seu home i la iaia es van posar a mirar la televisio a tota pastilla amb el llum apagat, i el seu fill a uns metres escoltava musica pel mobil. De tant en tant el veins anaven entrant i sortint de casa la dona, passejant-s'hi com si fos un carrer mes del poble.
...encara no se com pero despres de l'intens atac de riure que ens va agafar ens vam adormir, fins que a mitja nit va haver-hi concert de galls. Es horrible, nomes que cantes un gall, tooot el centenar de galls restants del poble, contraatacaven amb un reclam encara mes fort. No se que hagues donat perque el gall que dormia a sota nostre s'hagues quedat afonic.


La tornada de nou a Jinghong va ser tranquila i mes rapida del que ens pensavem, i aquest cop nomes ens hi vam passar el temps just per descansar, llavors vam tocar el dos cap a Ganlamba, on per casualitats de la vida aquell dia, era dia de mercat. Hi venien tot tipus de menjars: peix o carn ja fet, embolicat amb fulles de plataner, cotnes gegants de vaca, molts tipus de fruita, pinxos, fideus... passaven de les deu i encara hi havia el mateix ambient al mercat que quan vam arribar-hi a la tarda, ara pero les parades estaven il.luminades amb espelmes.





D'aqui, passant per una carretera molt tranquila plena de plantacions de platans i pinyes que no ens vam estar de tastar, vam arribar a Menglun, on nomes hi vam ser de pas. I de Menglun a Mengla, ultima parada nostre per descansar algun dia mes a Xina.
Vinga que si tot va be ens veiem a Laos! Molt bones festes a tothom!!!
Aqui teniu alguna fotografia mes:

Un tros mes de Xina

Ja portem quasibe dos mesos a Xina i cada dia sembla que estiguem en un pais diferent, com aquell qui diu, paisatge i gent canvien a cada revolt.
Vam sortir de Dali per la carretera de quatre carrils i que, passats alguns quilometres, va acabar essent una carretera de pujada, amb obres i en molt mal estat; sort que al cap de poc la cosa va canviar, la carretera va millorar i vam poder disfrutar cada cop mes del paisatge que ara era completament verd.



Aquella nit, vam allotjar-nos a Weishan, una ciutat no turistica pero encantadora, amb un casc antic gens retocat i molt ambientat. Al fer-se fosc, joves i grans sortien a jugar a badminton a la placa del poble!
Passats un parell de dies estavem a Xendon, ens vam llevar que plovia, un xiriviri molt molest. Ara posa't la roba impermeable, ara treu-te-la... i aixi, mil cops! Aquell dia haviem de canviar de carretera, pero veient com pintava el dia vam decidir quedar-nos en la que estavem i no liar-nos massa ja que no sabiem com acabaria el temps. Vam continuar fins arribar a un dels pobles mes desordenats, destartalats i bruts que hem trobat durant el viatge. Acollonant. No hi havia manera de trobar l'allotjament. Uns et deien que tiressis mes endevant i quan ja arribaves al final del poble, on obviament te l'havies saltat, els altres et deien que era mes amunt, pero ningu no t'hi acompanyava... nomes miraven com anavem amunt i avall per buscar-lo!! Coi de xinus! Aquell vespre i l'endema al mati vam ser el centre d'atencio. Vam anar a fer un vol pel mercat i TOTHOM mirava, mare meva que pelmes!


Els problemes de comunicacio amb els xinos son evidents, tot i que per gestos ens entenem millor que amb els de Mongolia.
Si veuen que no els entens de res, ho tenen facil, agafen un tros de paper i un llapis i t'ho escriuen, com si els caracters xinos fossin tan facils de llegir... de moment nomes distingim els caracters “home” i “dona”, utils per quan has d'anar al W.C.; i parlant de W.C... es mareixerien un apartat sencer al bloc. N'hi ha de tot tipus, de marranos, marranos, n'hi ha la tira; els nets escassejen, és millor aprofitar qualsevol raconet que et puguis trobar a la carretera, entre pobles, si es que el trobes!
Pel que fa als W.C. de les estacions de bus, son brutals!, la pudor es infernal i a sobre fas les necessitats mirant com caga o pixa el vei/na (nomes falta treure les cartes i fer la partida!) Els muros que separen el teu forat de terra amb el del vei no fan ni un metro... es per veure.
Algun cop hem hagut de pagar mig yuan (que no es res) per entrar-hi, pero quan en surts, penses que el mig yuan te l'haurien d'haver donat a tu per tenir nassos d'entrar-hi!! Espatarrant!!!

De W.C. n'hi ha de molt pitjors que els de les fotos pero no tenim nassos d'aguantar prou temps a dins com per retratar-los.


El xiriviri de l'altre dia va acabar millorant i al final vam decidir canviar de carretera i anar per la mes petitona, que com no, estava amb obres (com el 80% de les carreteres grosses o petites que ens hem anat trobant per aquest pais que sembla que creixi a pas de gegant). Doncs be, que la carretera estava amb obres, carregada de pols i en bastant mal estat. Quan les obres van acabar van apareixer els ADOQUINS (angulosos adoquins). Vam quedar amb el cul destrossat despres de fer-hi mes d'un centenar de quilometres... anavem tan lents!!

Aquesta carretera ens a portar fins a JINGGU i l'endema vam agafar-ne una altra (tambe de les petites) que ens va portar a un cul de mon: Zit ja. En realitat no vam tenir l'oportunitat de gaudir del poble. Per culpa de les obres que tambe estaven fent en aquesta carretera, ens van tenir parats un parell de cops, i vam acabar arribant de fosc al poble, on nomes arribar vam anar a sopar. Un xinu a l'estil executiu de la taula del costat, ens anava portant xupitos que pel gust que tenien semblaven de colonia! Des de Mongolia que no ens feien veure, alla el vodka corria per tot arreu: al·lucinant; fins i tot un dia, un policia, a dalt d'un coll de muntanya, ens va servir xupitos de vodka... Be, deixem de banda Mongolia, que ara estem a Xina!! doncs be... que el xinu executiu ens va acabar pagant fins i tot el sopar! El mateix vespre ens van venir a visitar a l'hostal un parell de polis, venien amb l'excusa de demanar els passaports que quasibe no es van ni mirar. Venien encuriosits per saber que hi feien dos guiris al seu poble. Vam estar parlant amb ells una bona estona i van ser ells els que ens van dir que la carretera que voliem seguir estava tallada perque una riuada s'havia endut el pont! Cagu'm dena, tanta pujada del dia abans per res!!
L'endema a les 7 del mati vam decidir recular amb el “bus del poble”, una mini van de sis places i amb caixa per transportar material a darrera. En total n'erem cinc a darrera i quatre i un gos a davant... Amb el “bus” vam tornar anar a JINGGU i agafar, altre cop, una de les carreteres grosses. A les tres de la tarda no haviem trobat cap lloc on menjar i unes dones que ens van veure buscant algun lloc, ens van fer entrar a casa seva a dinar, el menu va estar be: arros saltejat amb ou i sopa d'enciam que t'havies de menjar amb els “palillos” (sense comentaris). Mentres dinaven es van posar a terra a preparar botifarres de porc, tofu i pebrot vermell en pols... no tenien pas mala cara!

Aquest dia vam acabar parant en una pensio de carretera... l'endema vam decidir acabar de fer els cap a 200 ultims quilometres per arribar a Jinghong, amb bus, estalviant-nos d'aquesta manera una carretera amb molt de transit i paral·lela a l'autopista.
JingHong esta dins la regio de Xishuangbanna, al Sud de Yunnan. La temperatura es molt agradable, matins i nits frescos i migdies amb un sol que pica de valent. De moment nirem voltant per aquesta zona uns quants dies, diuen que val molt la pena. (Ja ens ho trobarem...)

Vinga, aqui teniu alguna fotografia mes:

De Shangri-La a Dali

Un cop extes el visat, deixem Shangri-La (una ciutat massa turistica pel nostre gust), tirem avall, amb mes calma, per carreterotes i poblots de mala mort com els que ens agraden a nosaltres i on es mes facil veure la realitat del dia dia Xino, sempre sense deixar de banda alguns dels punts mes famosos que ens venen de pas, com ara les espatarrants GORGES DEL SALT DEL TIGRE o les TERRASSES CALARIES de Baishutai que de fet vam veure des de la carretera perque aquest coi de Xinos fan pagar per tot, pesseteros!! (i nosaltres molt garrepes)







La carretera que seguiem va anar borejant una de les ultimes muntanyes grosses que hem vist fins ara l'HABA SHAN de 5396m. Aquesta carretera es va anar encaixonant entre aquesta muntanya i el YULONG XUESHAN de 6500m resseguint el riu YANGTSE i formant les GORGES DEL SALT DEL TIGRE que segons es diu, d'aqui uns anys pot ser un macro embassament.
Buscar allotjament per aquests poblets no ens ha costat gens, ja fos a casa d'algun particular, on dormiem per molts pocs diners o en algun "antro" anomenat hostal de carretera, on quan just estaves apunt de ficar-te dins del sac, senties com la dona de l'hostal i tambe propietaria del restaurant, liquidava una gallina just a darrera de la nostra porta.
Despres de les gorges vam agafar una carretera mes grossa per arribar a Dali, una altre ciutat turistica a l'estil Shangri-La. En aquesta carretera hi havia molt mes transit, sobretot camions i busos que van fer que la jornada fos molt estressant.
Tots els poblets que vam anar passant, eren molts petits, la gent vivia basicament del que produien en els seus horts on tota la familia hi col·laborava. Era curios de veure, com tot d'un plegat, entremig dels horts i camps, als patis de les cases o be a la cuneta, hi havia unes plantorres de maria gegants, que els locals t'oferien pel carrer.





A la tarda era quan veies mes moviment als horts, un dels carrils de la carretera quedava practicament ocupat per carretons, bicicletes de tres rodes, fems, tractorets, cistells amb eines... que havies d'anar esquivant tota l'estona. La carretera va anar empitjorant, cada cop era mes estreta i hi havien mes sotracs, fins que a l'entrada de Dali es va convertir en una avinguda, de cop enjardinada, amb quatre carrils per banda sense ni un sotrac i amb faroles.



Totes les ciutats i pobles turistics que hem anat visitant, ens han semblat una mena de careta que amaga la realitat. Per exemple, tot el centre de Dali esta preparat pel turisme amb bons allotjaments, brigades de neteja que fins i tot recullen les fulles caigudes dels arbres, papereres... i nomes sortint del centre ja et trobes cases fetes pols, bruticia, tot va a parar al riu... te n'adones que Xina intenta donar al turista una imatge que no correspon amb la realitat. Amb una mica de sort dema toquem el dos!!!
Alguna fotograia mes:

Per la frontera del Tibet

Tot pedalant hem arribat a les portes del Tibet, pero com que per entrar-hi ens demanaven masses papers i permisos hem descartat visitar-lo (si mes no, ara). Es per aixo que nomes hem tingut l'opurtunitat de visitar alguns pobles fronterers com Kanding, Litang o Shaangri-La, on la cultura, majoritariament Tibetana, es pot apreciar tant amb l'estil de les cases, amb la seva gent o amb la seva manera de ser.





Han estat uns dies molt intensos.
Hem conviscut amb una familia tibetana, hem pujat colls altissims i hem pogut veure el que ells en diuen enterrament celestial.

Anem per parts:
...passades les sis de la tarda, i sense saber ben be a on anar, vam parar a demanar els quilometres que ens faltaven per arribar a Xindoquiao a uns nens, que contents, estaven jugant al carrer polsegos del poble.
Acabavem de baixar d'un port bastant dur i la carretera de baixada estava en obres, era polsegosa, pedragosa i no es veia res quan ens creuavem amb els autobusos, camions o cotxes que ens venien de cara.

Els mateixos nens a qui vam demanar els quilometres, no ens van deixar avancar mes. Un d'ells, ens va fer entendre que el poble encara era lluny i insistia perque ens quedessim a dormir a casa seva.
Esgotats com estavem, no vam trigar gaire a cedir.
Nomes pujar al pis de dalt de la casa tibetana, la mare ja ens tenia preparada una palangana amb aigua calenta perque ens rentessim cara i mans.
Ens van fer seure al menjador – dormitori, on al cap de ni mitja hora ja teniem un plat de pasta amb sopa que se'ns va posar la mar de be.

Al mati seguent, i despres d'anar a munyir el bestiar, ens va preparar un esmorzar bonissim. Tot plegat va ser brutal.

Per passar els colls de muntanya que deiem, n'hem passat de tots colors.
Dos d'ells, els hem hagut de fer amb bus; un per culpa del mal temps (molta neu), i l'altre perque se'ns acabaven els dies i no arribavem a temps per fer l'extencio de visat.
Els fets amb bicicleta han estat basant durs, sobretot per l'alçada, pel fred i per la neu, ara be, a l'arribar a dalt, si el dia era sere, gaudies d'una vista de nassos.









Una de les coses que mes ens ha marcat, i que suposo que trigarem a oblidar, ha estat poder assistir a un enterrament celestial, la cosa va anar mes o menys aixi:
Tot passejant per Litang ens vam trobar un home al carrer, que parlava angles, un local, hi vam estar xerrant una estona, sobre tot, i sobre res.

El cas es que ens va acabar dient que l'endema, a la muntanya que ens senyalava amb els dits, hi hauria un enterrament celestial.
Vem demanar si era ofensiu que nosaltres hi anessim, i ens va contestar que no, que tothom hi podia assistir. Aixi que vem decidir anar-hi.
A trenc d'alba ja teniem la roba posada hi marxavem de l'hostal cap a la muntanya en questio.

Ens va ser facil trobar el lloc per la quantitat de banderoles de colors que hi havien escampades.
No gosavem fer ni una fotografia ja que segons la guia, aquest ritual es sagrat pels Tibetans i els turistes no hi poden assistir, fins i tot a Lhasha, la capital del Tibet, s'han de demanar molts permisos i es molt complicat assistir-hi.
Just al costat de les banderoles hi havien asseguts 5 tibetans al voltant d'una foguera, endrapant, i xerrant animadament, eren els amics del difunt i que al veure'ns ens van fer un crit perque ens hi apropessim. Aixi doncs, tots dos i un altre nano de Dinamarca vam anar cap alla.
Estaven esmorzant i ens van oferir pa i carn bullida de yac. Molt bo. Al voltant, un paisatge espectacular amb muntanyes nevades, i als turons proxims i per sobre els nostres caps els voltors, nerviosos, comencaven a moure's d'un costat a un altre.
Una mica apartat del grup, a uns 300m hi havia un “paquet”
embolicat amb robes blanques.
De cop els tibetans, van decidir que l'hora d'esmorzar havia acabat i que ens haviem de dirigir cap al paquet. Hi vam anar tots plegats, nosaltres ens vem quedar a una certa distancia per respecte, ja que a dins del "paquet" hi havia el cadaver.
El van desembolicar, no duia roba i estava en posicio fetal, de la mateixa manera que et trobes quan ets dins la panxa de la mare.

Els voltors van començar a volar per damunt nostre, i es van començar a apropar.

Van retirar les robes blanques, i van estirar el cos de l'home de panxa a terra, lligant-li el coll a una estaca clavada amb una roba vermella.
A la vora, un dels homes afilava un gran ganivet.
La presencia de voltors cada cop era mes gran. Sense manies un d'ells, va agafar el ganivet, i va començar a practicar-li talls per tot el cos.
En cap moment ningu va plorar ni va mostrar cap mena de sentiment de dolor cap al seu company, al contrari; reien, parlaven i semblava que estaven contents perque el seu amic passaria a una nova vida cap al cel.
Tot i semblar una cosa tan bestia i macabre, si ho vius com ho viuen ells, ho arribes a “entendre” i a respectar.
Despres tothom es va apartar i van deixar pas als voltors perque fessin la seva feina. Creuen que d'aquesta manera la seva anima arribara al cel.
Els voltors no van trigar ni 15 minuts a deixar el cadaver en ossos.




Al.lucinant!!
Ho van deborar tot, cridaven, es pessigaven, saltaven els uns sobre els altres. No es veia ni el cos de l'home, nomes becs i plomes, de tant en tant algun ocellot d'aquests que corria amb un tros de pell, o alguna ma del difunt.
Els tibetans com si res, rient amb les nostres cares de flipats, van decidir que ja havien netejat prou l'esquelet, i van espantar els ocells.
Ara be, el ritual no es va acabar aqui.
Seguidament uns van acostar un roc gros a prop dels ossos, mentre els altres recollien alguna costella escampada, algun tros de braç o algun altre os.
El qui al principi va fer la feina de “carnisser”, ara es va asseure al costat del roc, i amb l'ajuda d'una destral\martell, va començar a triturar els ossos barrejant-ho amb farina de civada; primer les extremitats, despres la columna i finalment el cap.
Quan al cap d'una hora ho va tenir tot trinxat, altra vegada va deixar pas als voltors perque s'acabessin de menjar el que quedava del difunt, es a dir, un cumul de carn, com si fos carn picada. Ho va trinxar tot excepte el cervell que el va deixar alla mateix sense triturar.
Llavors van recollir ganivets i destrals i van anar fins a una foguera a cremar la roba blanca del principi.

No badaven ni un moment, i apedragaven a qualsevol gos que s'acostes per la zona. Per a ells el cos es un mitja de transport temporal, com si fos una carcassa, i creuen que l'anima ha d'anar tota al cel i no quedarse a la terra.
Seguidament vam retornar cap a on vem esmorzar, tots menys el que es va encarregar de tallar el cadaver que es va anar a rentar i a canviar-se de roba. I al mateix lloc del mati vam dinar altre cop la carn de yac que ara no baixava tan be.

Va ser curios perque abans de dinar es van rentar les mans amb una ampolla de licor de 60 graus.
El fet d'actuar amb tanta normalitat, i naturalitat, va fer que per a nosaltres el xoc no fos tan fort, i que tampoc sentissim la pena per un mort com la podem sentir a casa.
Mentres ens acabavem el dinar, de lluny encara es veien els voltors escurant tots els esquerdills...
En resum, una experiencia que t'hi cagues a les calces!!!


Aqui teniu alguna fotografia mes:

Entrada a Xina

Casum dena, quina pena que ens ha fet abandonar Mongolia, enlloc mes trobarem la tranquilitat que hem tingut durant aquests gairebe dos mesos: paisatges brutals, gent amable i unes carreteres que no paraven de bifurcar-se i que semblaven no tenir fi. No n'haguessim pas marxat, pero per dos llocs ens "feien fora". Per una banda el visat, que se'ns acabava; i per altra, les baixes temperatures que ja es començaven a notar, fins i tot l'ultima setmana ens va nevar.

Durant els ultims dies, i arrel d'anar a l'embaixada Xina a Ulaanbaator, vam coneixer força gent, entre ells l'Oliver i l'Anne, que son una parella alemanya que des del mes de Juliol tambe van voltant amb la bicicleta; van sortir del seu pais i van pedalar fins a Ucraina, llavors van anar fins a Moscou amb tren, i d'alla fins a Ulaanbaatar amb el transiberia.

Parlant amb ells ens van comentar que hi havia un espanyol que tambe viatjava amb bicicleta allojat al seu hostal. El vam anar a trobar perque ens van comentar que tenia problemes amb els papers per presentar a l'embaixada. Al cap d'un dia ja ens estavem explicant les histories viscudes amb la bicicleta aqui i alla. En Jose, que es aixi com es diu, es un nano de Salamanca que va de Mongolia a Tailandia amb bicicleta. Ara esta a Xina intentant fer l'extensio de visat ja que nomes el te per deu dies.
Per sortir de Mongolia i anar cap a Xina, vam agafar el tren que uneix les dues capitals.

El viatge va ser llarg pero comfortable, les quatre lliteres que tenia el nostre compartiment eren amples i toves, i van permetre que la nit passes volant. Nomes fer-se de dia i mirar fora la finestra vam veure com era el paissatge xines: no tenia res a veure amb el pais que acabavem de deixar. Arreu hi havien cables, horts, pastures, gent, cotxes, bicicletes, mules, tunels, cases... en resum: de tot!
En el nostre compartiment i havia en Camilo, un Suec nascut a Xile que tambe s'ha agafat el seu temps per viatjar, i en un dels compartiments del mateix vago en Ramon, de Madrid, que despres d'estar uns dies a Pequin ara tirara cap a Yunnan, i la Recca, que de la mateixa manera que en Camilo, tirara cap al Tibet.
Vam arribar a Pequin passades les dues del migdia i ja vam notar que la temperatura no era la mateixa, feia força calor.
Aqui ens hi vam passar uns 6 dies, just per visitar la Gran Muralla, la Ciutat prohibida, Tiananmen, els hutongs, el mercat de la Seda... en fi que no vam parar. Fins i tot vam anar al Dechatlon!!








13.800.000 habitants son els que te Pequin, i es fa estrany que si pogui voltar tan be amb bicicleta, nosaltres hi vam estar voltant durant un mati, i el problema no eren els cotxes ja que disposen de carrils bicis amplissims, el problema d'aquell dia va ser la contaminacio que hi havia!! No podies ni veure on s'acabava el carrer!!!! Sort que va ser cosa d'un dia i prou.


Feia gracia caminar per la ciutat, si anaves caminant per les zones turistiques tot era mooolt ben preparat i bonic, pero si et posaves per qualsevol carrero del costat, veies la realitat: carrers estrets carregats de gent, botiguetes, on uns venien pinxos, els altres arreglaven bicicletes, hi havia gent gran asseguda fent temps, bicicletes carregades de tot el que et puguis imaginar, peluqueries a dojo, cases destartalades, cables electrics, olors, pudors i colors, xibarri de venedors...

De Pequin vam agafar un tren cap al Sud, cap a Chengdu. Amb nomes dir seient dur, esta tot dit! El trajecte va durar 27 hores, 26 de les quals ens les vam passar asseguts. Erem els unics estrangers del vago; en ell hi vam contar que hi cabien 118 persones pero en total n'erem 130. Els que no tenien seient dormien a terra o en "qualsevol forat" i havies d'esquivar-los per anar a fer un riu. Uns fumaven, els altres menjaven pipes i cacahuets tirant les peles a terra, la dona del costat va anar tot el trajecte marejada i amb la bossa de plastic a la ma per si de cas, el seu fill plorant de tan en tant, la gent anant passadis amunt i avall emplenant d'una aixeta d'aigua bullint, pots de pasta preparada, les hostesses escombrant tota l'estona i venent menjar a tort i a dret, i la poli anar passant de tan en tan per mirar com anava la cosa. En resum viure-ho per creure-ho.
Chengdu, amb 10 millons d'habitants, es la capital de la provincia de Sichuan.





Aqui hi hem passat un parell de dies. Durant el primer dia hem visitat la ciutat (de molt d'ambient per cert), i l'altre l'hem aprofitat per anar a visitar el gran buda de Leshan, una estatua de 71 metres d'alcada.


Una de les diferencies que hem notat entre Xina i Mongolia es el menjar. A Mongolia era molt monoton, de verdures nomes tenies col, pastanaga, ceba, nap i patata; i de carn: cavall, yac i cabra. La combinacio d'aquests aliments eren, sumats amb la llet i el formatge de cabra o de yac, el pa de cada dia. En canvi, l'alimentacio a Xina es molt mes variada, hi ha moltes paradetes de carrer amb pinxos de tota mena, tant de carn, com de peix i verduretes carregats amb una tona de pebre...



Dema sortim de Chengdu cap a l'oest, ens morim de ganes de tornar a agafar la bicicleta... portem tants dies parats!!

Aqui teniu alguna foto mes...

Cap al sud

Despres de passar per Kharkhorin, la nostre idea era pedalar mes cap al Sud del pais per tal de veure alguna cosa mes que boscos i estepes. Aixi doncs, vam agafar direccio Arvaikheer, i d'aqui cap a Delgerkhangai, per acabar a Mandalgobi.
El paisatge, a poc a poc, anava canviant. Vam deixar la muntanya abans d'arribar a Arvaikher, per pedalar per damunt de pla durant forces quilometres.


Passat Arvaikheer, l'estat de la carretera era lamentable. La proximitat del desert del Gobi feia que la carretera fos molt sorrenca, i alla on era mes compacte, si formava el que nosaltres anomenem uralita. Es a dir, ondulacions permanents damunt de la carretera que fan trontollar moltissim la bicicleta.
Nosaltres patiem molt per un dels portaequipatges del darrera, ja que feia dies que el portavem trencat i collat amb una arandela metal·lica. Vam estar prou de sort i va aguantar fins a Mandalgobi.




Una de les etapes que vam fer durant aquests dies va ser amb vent lateral, i avançavem a la mateixa velocitat a cavall de la bicicleta que apretant-la. Tot plegat era curios, no ens havia passat cap cop que fins i tot a les baixades haguessim de pedalar amb plat petit i el pinyo mes gran per poder avançar.

Desitjavem arribar a Mandalgobi per poder dutxar-nos. En aquesta part de mon ens ha costat un pel entendre com funciona aixo de les dutxes.
La majoria de cases i hostals no tenen aigua corrent, i a la seva manera, la gent, van tan nets com poden.En alguns dels pobles pels quals hem passat hem tingut la possibilitat de dutxar-nos. A vegades hem aprofitat “les dutxes” dels hostals, que nomes podies utilitzar-les a la tarda, quan el sol havia escalfat el diposit d'aigua situat al teulat.

En d'altres, les dutxes publiques del poble, on per unes cent peles podies gaudir d'una dutxa d'aigua calenta en un espai força net.

A l'arribar a Mandalgobi vam poder consultar a internet la web de l'embaixada de Xina, en la que deia que durant una setmana tindrien tancat per alguna festa. Es per aixo que l'endema vam matinar per agafar un bus que va trigar unes set hores per fer els 250 quilometres que ens distanciaven de la capital. El dia seguent vam preparar tots els papers i els vam portar a l'embaixada per demanar el visat, que de moment nomes els donen per un mes.
Com que no ens agraden massa les capitals, hi intentem estar pocs dies, i ara n'hem sortim de seguida que hem pogut.
Ulaanbaatar es estressant. El transit es un perill. El respecte dels cotxes cap als peatons es minim, fins i tot en els passos de vianants et piten, t'acceleren i et tallen el pas. Tot son bossinades. Com que la majoria del parc automobilistic es molt antic, contaminen molt i t'ofegues amb el fum que deixen anar.




A banda tambe ens es mes economic estar fora de la capital, on l'allotjament es un pel mes barat i la gent te un altre caracter.
Ulaanbaatar es una ciutat que en general esta molt destartalada, pero que sembla que fa grans esforços construint edificis moderns, i on la gent mes jove intenta seguir l'ultima tendencia en moda. A diferencia dels pobles, on et pots trobar jovent que encara fan servir alguna peça de roba mes tradicional.

La setmana d'espera per rebre el visat, l'hem aprofitat per sortir de la ciutat i anar al Parc Nacional Gorhi Terelj, situat a 70 quilometres de la capital. La seva proximitat fa que hi hagi mes turisme, sobretot mongol de cap de setmana. L'indret es sorprenent i val molt la pena. L'unic inconvenient es que la temperatura nocturna esta començant a baixar força i com que ja glaça, decidim dormir totes les nits en el mateix Ger Camp des del qual anem fent sortides ja siguin a peu o en bicicleta.











Apa, aqui sota teniu alguna fotografia mes dels paissatges mongols:

De Tsetserleg a Kharkhorin

El dimarts 7 de Setembre sortiem de Tsetserleg abandonant l'unic hostal a l'estil europeu que hem trobat durant aquests dies. Hostal que tenia dutxes d'aigua calenta, lavabos en forma de lavabo com els de can Roca de casa (no comuna), rentadora i assecadora, i un cafE restaurant forn de pa. De moment l'unic hostal d'aquest tipus que hem trobat.

Tsetserleg es la ciutat mes gran, despres de la capital, en la que hem estat, pero no deixa de tenir aires de poble. Els carrers tot i estar asfaltats estan plens de forats, les voreres estan inacabades, sense panots, i hi manquen la major part de tapes de clavagueram. Sortir de nit es una odissea, i molt mes si plou tal i com ens va passar a nosaltres. L'enllumenat public no funciona, per tant no veus ni bassals, ni forats de clavagueram de mes de dos metres de fondaria, ni res, pero la gent surt igualment amb un lot a la ma i la majoria de noies amb sabates de talo!! De dia la cosa canvia, yacs i porcs campen lliurament pels carrers i parcs. Cotxes i motos circulen sense respectar cap norma de circulacio pero sempre tinguent preferencia el mes gros.



En el carrer principal es on si concentra mes gent, sobretot a la zona del mercat que es on hi ha mes vida social. Cada parada del mercat es una caixa de camio (contenidor) distribuides en una esplanada formant carrers, cada carrer dedicat a uns productes diferents: roba, merceria, recanvis, menjar... En els contenidors dedicats a l'alimentacio hi trobes sempre els mateixos productes i als mateixos preus. A vegades et trobes que dues parades de costat, amb practicament els mateixos productes comparteixen fins i tot la balança.
A cada punta del mercat hi ha una cantina, que son locals molt petits i humils, amb nomes tres o quatre bancs per seure i una petita estufa per poder cuinar. La majoria d'aquests establiments t'ofereixen “Hoshor”, una mena d'”empanada” de carn picada fregida. Mai, ni aquí ni enlloc, t'ofereixen aigua per acompanyar el menjar, i en el cas d'aquest plat no et donen ni cuberts.

Les tres nits passades a l'hostal de Tsetserleg van ser suficients per descansar. D'aqui vam sortir direccio Kharkhorin, antigament anomenat Kharakhorum, on hi ha el monestir d'Erdene Dzuu.


Per arribar-hi vam sortir de Tsetserleg direccio Nord hi vam baixar cap a Kharkhorin per una carretera que passava per la Vall del riu Orkhon (Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO).
A Kharkhorin ens vam allotjar a casa d'un particular que tenia tres yurtes, on vam coneixer a un irlandes, una bulgara i una anglesa que viatjaven plegats des de Moscou. Alhora tambe varem coincidir amb un isrealita un pel peculiar que viatjava sol i amb motxilla,i que des del mes de Febrer estava corrent per Asia. Aquest nano tenia la costum de no fer res els dissabtes.

Les primeres pedalades

Eiii! Ens ha costat una mica poder trobar un lloc on poder posar-nos en contacte amb vosaltres pero finalment ho hem aconseguit.
De moment tot el que estem veient de Mongolia a cavall de la bicicleta, ens fascina. Es un pais on el silenci es absolut, mai a casa haviem tingut aquesa sensacio, ni tan sols a dalt d'un cim.

Ara mateix estem a TSETSERLEG, capital de l'Aïmag (provincia) d'Arkhangai, situada força al centre del pais. Hi hem arribat després d'estar pedalant una catorzena de dies i fent els nostres primers quilometres. No hem tingut cap problema a cap dels llocs on hem estat, al contrari, la gent es molt amable i la majoria t'ofereixen tot el que tenen o mes.
El 21 d'Agost va ser el primer dia que varem pedalar. Vam sortir del poble de Morhon, d'hora, i passades ben be dues horetes encara l'anavem veient. Semblava que amb tan pes fos impossible avançar. Ara bé, a poc a poc les cames s'han anat acostumant al pes i a les dures carreteres Mongoles i podem anar tirant.


Cada mati intentem llevar-nos, entre les set i les vuit, per estar a sobre de la bicicleta abans de les nou, i xinu xanu n'hem fent fins a quarts de sis sempre que el temps ens ho permeti. (...que dura la vida del cicloturista!)
La temperatura es molt variada al llarg del dia, tant pots anar tapat fins a les orelles per culpa del vent gelid i la pluja, com al cap de cinc minuts morir-te de calor perque s'ha obert una clariana. Pots gaudir de les quatre estacions de l'any amb un sol dia.



La primera setmana pedalada, per la banda Nord, entre Morhon i Tosontsengel va ser molt tranquil·la. Pocs turistes. L'herba de les estepes encara era ben verda, pero el clima era dur, amb vent de cara i amb dies d'aigua i amb neu a cotes força baixes. S'ha d'agraïr en aquesta banda, l'estat de les carreteres, de terra molt dura, per on s'hi pedalava prou bé.
La segona i de moment última setmana pedalada, entre Tosontsengel i Tsetserleg el clima ha set molt mes suau, amb nits no tan fredes i amb dies amb un sol que quan sortia picava de valent. Hem tingut sort i un parell de dies el vent ens ha anat a favor. Ara be, les carreteres d'aquesta zona tan aviat les hem trobat de sorra, perfectes per posar en forma els braços de tan apretar la bicicleta; o be per carreteres plenes de pedres i forats en les que semblava que pedalessim per damunt de la via del tren.

Fins ara hem dormit practicament totes les nits amb tenda i hem anat tirant de fogonet (gracies Olga per les sopinstant). Només quatre nits les hem pogut passar a dins d'hostals. Aquí els hostals son molt diferents dels de casa i a vegades et preguntes si estaries millor dormint al prat del costat. A l'habitació de l'hostal, tan pots trobar un llit petit per dos persones com quatre llits per tots dos sols. Sent habitacions molt netes pero que no tenen ni lavabos ni dutxes.Esta clar que si els del poble no poden tenir ni llum, ni aigua corrent ni aigua calenta a casa seva, molt menys n'hi ha d'haver pel turista.
En un dels pobles on vam decidir parar i fer nit a l'hotel, quan van ser les sis de la tarda ens van donar les claus de totes les portes i ens van dir que ja vindrien l'endema a buscar-les. Aixi que ens vam fer amos d'un hotel que funcionava amb espelmes. Sort que aquella nit no va ploure massa; l'habitació tenia goteres!

Els primers dos o tres dies, abans de muntar la tenda, buscavem llocs on quedes un pel amagada, ja que es taronjosa i damunt del verd de les estepes canta que no vegis. Pero com que cada dia tan es on la posem que sempre som clissats per un o altre Mongol, ara, quan es hora de parar, parem; i busquem un lloc que quedi a raser del vent i punt. D'aquesta manera, esperem l'arribada del Mongol a cavall que et ve a veure. Primer s'acosta ben tímit, amb curiositat. Es para i et mira a distancia. Un cop el saludes amb un “sanbaino!” (hola) ell et contesta “saa, sambaino” i no dubta ni un segon a baixar del cavall i seure a l'herba davant de la tenda. Nosaltres treiem quatre galetes, ens solidaritzem amb ell i tambe ens hi assentem, ens entenem amb quatre senyals fins que poc abans de fer-se fosc torna a pujar al cavall, sempre havent fet dos voltes a la tenda amb bicicleta, i se'n torna cap a la yurta.

Durant aquestes setmanes hem anat coneguent a gent. A l'hostal d'Ulaanbaatar vam coincidir amb en Dean; un Americà que es passava mig any a Mongolia per treballar no vam entendre a on. Gracies a ell i als seus coneixements de llengua mongola, vam poder agafar sense problemes el bus d'Ulaanbaatar a Morhon.
Despres d'ell vam coincidir amb dos nois anglesos, amb un 2CV, que venien d'Anglaterra per acabar a Ulaanbaatar el famos Rally Mongol, i a pocs quilometres d'ells, ens vam creuar amb un Hummer carregat de xinesos, que formava part de l'organització del Rally i que ho retretaven tot, a nosaltres inclosos.
Al cap d'un parell de dies, al mig d'una pujada, va parar una furgoneta amb gent russa que venien de Sant Petersburg, passant per les muntanyes d'Altai amb la intencio de creuar tot Mongolia, i poc despres d'aquests un camio holandes carregat de joves de diferents nacionalitats, entre ells un Català, que venien des d'Holanda.
Un altre personatge amb qui vam coincidir, es la Bernadette.

Una senyora d'una seixantena d'anys que al 2007 va començar donant el vol per Asia amb la bicicleta i encara no ha tornat a casa. Esta "molt posada" al tema del cicloturisme per Àsia i ens ha donat bons consells per com resoldre alguns tramits burocratics per aquest continent. Tambe hem coincidit amb en Denis, un altre cicloturista, que aquest any viatjava per Mongolia durant dos mesos, pero que altres anys havia fet altres rutes molt mes llargues.
Els ultims amb qui ens hem trobat, i poder els mes sorprenents fins ara, han estat una parella (noi Australia i noia sud africana) que un dia van sortir d'Australia amb cotxe per creuar Asia i que tot seguint la ruta de la seda arribarant a Europa, creuarant l'Estret i baixaran a Sud Africa.
Es que n'hi ha cada un...
Fins la proxima!!
AMANDA: aquí tambe ha arribat la febre princesa.

Primera setmana del viatge

Havent passat els nervis de si ens farien pagar mes calers a l'aeroport per exces d'equipatge per passar-nos mes de 40kg, hem pujat a l'avio sense pagar ni un duro per l'exces de pes.
L'anada fins a Moscou ha estat relativament curta, de la mateixa manera que ho ha set la visita a la ciutat. Durant les 14 hores d'escala a la capital russa ja hem pogut comprovar quin peu calcen els moscovites. Segons diuen, els trens d'aquest pais, funcionen de la mateixa manera que a casa, amb molts retards: aixi doncs que no ens l'hem volgut jugar i hem agafat un taxi perque ens portes directament al kremlin. El taxista s'ha ofert a portar-nos'hi per 200 rubles (5.50 eur), ara be, el molt mal parit, un cop a lloc deia que l'haviem entes malament i que en comptes de 200 rubles, n'eren 2000 (55 eur)! I una merda! l'hi hem dit. Li hem deixat les 200 rubles alla al cim i hem sortit mentres anava xerrant sol.

La visita al kremlin ens ha ocupat part del mati. L'altre part de les hores que ens quedaven les hem aprofitat per vistitar quatre jardins annexos i el metro, amb el qual despres de parar i passejar per diverses estacions ens ha portat a agafar un bus que ens ha dut fins l'aeroport.

El vol amb el Tupolev que ens a portat a la capital mongola tambe ha estat be, sense retards ni problemes. Tant que patiem per si arribaria o no tot el material!
Hem sortit de l'aeroport d'Ulaan baatar amb moltes ganes de pedalar. Tantes ganes, que hem trigat deu minuts ben bons en veure que els mongols tenen part dels cotxes amb el volant a la dreta i part de cotxes amb el volant a l'esquerra.
Diguem-ne que damunt del cavall en son els amos, pero es que quan s'aferren amb una ma al volant i l'altre al claxon no hi ha qui els pari. Per norma general se salten els semafors en vermell, no respecten els peatons i ni tan sols fan cas a la policia. Tot plegat es un caos!!
Hem fet 20 km de l'aeroport a l'alberg i en aquest trajecte hem pogut escoltar fins a 4 tipus de claxons diferent: el normal, el que xiula, el que fa eco i el tipic de les atraccions de la canalla.

La primera cosa que hem fet ha set l'extensio del visat per poder pedalar 2 mesos per mongolia. Al mateix dia ens l'han donat, evidenment pagant.
Hem decidit que per comencar la ruta amb bicicleta ens haviem d'allunyar de la capital. I aixi ho hem fet. Hem carregat les bicicletes i les alforjes en un bus mitjanet que fins que no ha estat carregat de trastos i de gent no ha sortit. En total hem recorregut uns 700km per carreteres plenes de bassals i forats, fins que al cap de 18 hores hem arribat a Morhon, morts de son i amb un "bus lag" dels nassos.

A només un mes de marxar...

Ara ja ho tenim pràcticament tot: que si potabilitzador, placa solar, fogonet de gasolina, visat mongol... i els esperats bitllets.
Sortim de Barcelona direcció Moscou la nit del 16 d'Agost. Un cop a Moscou haurem d'esperar unes 14 hores abans no marxi l'avió que ens portarà a Ulan Bator, la capital Mongola.
A partir d'aquí començarem a rodar per Àsia...