Cap al sud

Despres de passar per Kharkhorin, la nostre idea era pedalar mes cap al Sud del pais per tal de veure alguna cosa mes que boscos i estepes. Aixi doncs, vam agafar direccio Arvaikheer, i d'aqui cap a Delgerkhangai, per acabar a Mandalgobi.
El paisatge, a poc a poc, anava canviant. Vam deixar la muntanya abans d'arribar a Arvaikher, per pedalar per damunt de pla durant forces quilometres.


Passat Arvaikheer, l'estat de la carretera era lamentable. La proximitat del desert del Gobi feia que la carretera fos molt sorrenca, i alla on era mes compacte, si formava el que nosaltres anomenem uralita. Es a dir, ondulacions permanents damunt de la carretera que fan trontollar moltissim la bicicleta.
Nosaltres patiem molt per un dels portaequipatges del darrera, ja que feia dies que el portavem trencat i collat amb una arandela metal·lica. Vam estar prou de sort i va aguantar fins a Mandalgobi.




Una de les etapes que vam fer durant aquests dies va ser amb vent lateral, i avançavem a la mateixa velocitat a cavall de la bicicleta que apretant-la. Tot plegat era curios, no ens havia passat cap cop que fins i tot a les baixades haguessim de pedalar amb plat petit i el pinyo mes gran per poder avançar.

Desitjavem arribar a Mandalgobi per poder dutxar-nos. En aquesta part de mon ens ha costat un pel entendre com funciona aixo de les dutxes.
La majoria de cases i hostals no tenen aigua corrent, i a la seva manera, la gent, van tan nets com poden.En alguns dels pobles pels quals hem passat hem tingut la possibilitat de dutxar-nos. A vegades hem aprofitat “les dutxes” dels hostals, que nomes podies utilitzar-les a la tarda, quan el sol havia escalfat el diposit d'aigua situat al teulat.

En d'altres, les dutxes publiques del poble, on per unes cent peles podies gaudir d'una dutxa d'aigua calenta en un espai força net.

A l'arribar a Mandalgobi vam poder consultar a internet la web de l'embaixada de Xina, en la que deia que durant una setmana tindrien tancat per alguna festa. Es per aixo que l'endema vam matinar per agafar un bus que va trigar unes set hores per fer els 250 quilometres que ens distanciaven de la capital. El dia seguent vam preparar tots els papers i els vam portar a l'embaixada per demanar el visat, que de moment nomes els donen per un mes.
Com que no ens agraden massa les capitals, hi intentem estar pocs dies, i ara n'hem sortim de seguida que hem pogut.
Ulaanbaatar es estressant. El transit es un perill. El respecte dels cotxes cap als peatons es minim, fins i tot en els passos de vianants et piten, t'acceleren i et tallen el pas. Tot son bossinades. Com que la majoria del parc automobilistic es molt antic, contaminen molt i t'ofegues amb el fum que deixen anar.




A banda tambe ens es mes economic estar fora de la capital, on l'allotjament es un pel mes barat i la gent te un altre caracter.
Ulaanbaatar es una ciutat que en general esta molt destartalada, pero que sembla que fa grans esforços construint edificis moderns, i on la gent mes jove intenta seguir l'ultima tendencia en moda. A diferencia dels pobles, on et pots trobar jovent que encara fan servir alguna peça de roba mes tradicional.

La setmana d'espera per rebre el visat, l'hem aprofitat per sortir de la ciutat i anar al Parc Nacional Gorhi Terelj, situat a 70 quilometres de la capital. La seva proximitat fa que hi hagi mes turisme, sobretot mongol de cap de setmana. L'indret es sorprenent i val molt la pena. L'unic inconvenient es que la temperatura nocturna esta començant a baixar força i com que ja glaça, decidim dormir totes les nits en el mateix Ger Camp des del qual anem fent sortides ja siguin a peu o en bicicleta.











Apa, aqui sota teniu alguna fotografia mes dels paissatges mongols:

De Tsetserleg a Kharkhorin

El dimarts 7 de Setembre sortiem de Tsetserleg abandonant l'unic hostal a l'estil europeu que hem trobat durant aquests dies. Hostal que tenia dutxes d'aigua calenta, lavabos en forma de lavabo com els de can Roca de casa (no comuna), rentadora i assecadora, i un cafE restaurant forn de pa. De moment l'unic hostal d'aquest tipus que hem trobat.

Tsetserleg es la ciutat mes gran, despres de la capital, en la que hem estat, pero no deixa de tenir aires de poble. Els carrers tot i estar asfaltats estan plens de forats, les voreres estan inacabades, sense panots, i hi manquen la major part de tapes de clavagueram. Sortir de nit es una odissea, i molt mes si plou tal i com ens va passar a nosaltres. L'enllumenat public no funciona, per tant no veus ni bassals, ni forats de clavagueram de mes de dos metres de fondaria, ni res, pero la gent surt igualment amb un lot a la ma i la majoria de noies amb sabates de talo!! De dia la cosa canvia, yacs i porcs campen lliurament pels carrers i parcs. Cotxes i motos circulen sense respectar cap norma de circulacio pero sempre tinguent preferencia el mes gros.



En el carrer principal es on si concentra mes gent, sobretot a la zona del mercat que es on hi ha mes vida social. Cada parada del mercat es una caixa de camio (contenidor) distribuides en una esplanada formant carrers, cada carrer dedicat a uns productes diferents: roba, merceria, recanvis, menjar... En els contenidors dedicats a l'alimentacio hi trobes sempre els mateixos productes i als mateixos preus. A vegades et trobes que dues parades de costat, amb practicament els mateixos productes comparteixen fins i tot la balança.
A cada punta del mercat hi ha una cantina, que son locals molt petits i humils, amb nomes tres o quatre bancs per seure i una petita estufa per poder cuinar. La majoria d'aquests establiments t'ofereixen “Hoshor”, una mena d'”empanada” de carn picada fregida. Mai, ni aquí ni enlloc, t'ofereixen aigua per acompanyar el menjar, i en el cas d'aquest plat no et donen ni cuberts.

Les tres nits passades a l'hostal de Tsetserleg van ser suficients per descansar. D'aqui vam sortir direccio Kharkhorin, antigament anomenat Kharakhorum, on hi ha el monestir d'Erdene Dzuu.


Per arribar-hi vam sortir de Tsetserleg direccio Nord hi vam baixar cap a Kharkhorin per una carretera que passava per la Vall del riu Orkhon (Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO).
A Kharkhorin ens vam allotjar a casa d'un particular que tenia tres yurtes, on vam coneixer a un irlandes, una bulgara i una anglesa que viatjaven plegats des de Moscou. Alhora tambe varem coincidir amb un isrealita un pel peculiar que viatjava sol i amb motxilla,i que des del mes de Febrer estava corrent per Asia. Aquest nano tenia la costum de no fer res els dissabtes.

Les primeres pedalades

Eiii! Ens ha costat una mica poder trobar un lloc on poder posar-nos en contacte amb vosaltres pero finalment ho hem aconseguit.
De moment tot el que estem veient de Mongolia a cavall de la bicicleta, ens fascina. Es un pais on el silenci es absolut, mai a casa haviem tingut aquesa sensacio, ni tan sols a dalt d'un cim.

Ara mateix estem a TSETSERLEG, capital de l'Aïmag (provincia) d'Arkhangai, situada força al centre del pais. Hi hem arribat després d'estar pedalant una catorzena de dies i fent els nostres primers quilometres. No hem tingut cap problema a cap dels llocs on hem estat, al contrari, la gent es molt amable i la majoria t'ofereixen tot el que tenen o mes.
El 21 d'Agost va ser el primer dia que varem pedalar. Vam sortir del poble de Morhon, d'hora, i passades ben be dues horetes encara l'anavem veient. Semblava que amb tan pes fos impossible avançar. Ara bé, a poc a poc les cames s'han anat acostumant al pes i a les dures carreteres Mongoles i podem anar tirant.


Cada mati intentem llevar-nos, entre les set i les vuit, per estar a sobre de la bicicleta abans de les nou, i xinu xanu n'hem fent fins a quarts de sis sempre que el temps ens ho permeti. (...que dura la vida del cicloturista!)
La temperatura es molt variada al llarg del dia, tant pots anar tapat fins a les orelles per culpa del vent gelid i la pluja, com al cap de cinc minuts morir-te de calor perque s'ha obert una clariana. Pots gaudir de les quatre estacions de l'any amb un sol dia.



La primera setmana pedalada, per la banda Nord, entre Morhon i Tosontsengel va ser molt tranquil·la. Pocs turistes. L'herba de les estepes encara era ben verda, pero el clima era dur, amb vent de cara i amb dies d'aigua i amb neu a cotes força baixes. S'ha d'agraïr en aquesta banda, l'estat de les carreteres, de terra molt dura, per on s'hi pedalava prou bé.
La segona i de moment última setmana pedalada, entre Tosontsengel i Tsetserleg el clima ha set molt mes suau, amb nits no tan fredes i amb dies amb un sol que quan sortia picava de valent. Hem tingut sort i un parell de dies el vent ens ha anat a favor. Ara be, les carreteres d'aquesta zona tan aviat les hem trobat de sorra, perfectes per posar en forma els braços de tan apretar la bicicleta; o be per carreteres plenes de pedres i forats en les que semblava que pedalessim per damunt de la via del tren.

Fins ara hem dormit practicament totes les nits amb tenda i hem anat tirant de fogonet (gracies Olga per les sopinstant). Només quatre nits les hem pogut passar a dins d'hostals. Aquí els hostals son molt diferents dels de casa i a vegades et preguntes si estaries millor dormint al prat del costat. A l'habitació de l'hostal, tan pots trobar un llit petit per dos persones com quatre llits per tots dos sols. Sent habitacions molt netes pero que no tenen ni lavabos ni dutxes.Esta clar que si els del poble no poden tenir ni llum, ni aigua corrent ni aigua calenta a casa seva, molt menys n'hi ha d'haver pel turista.
En un dels pobles on vam decidir parar i fer nit a l'hotel, quan van ser les sis de la tarda ens van donar les claus de totes les portes i ens van dir que ja vindrien l'endema a buscar-les. Aixi que ens vam fer amos d'un hotel que funcionava amb espelmes. Sort que aquella nit no va ploure massa; l'habitació tenia goteres!

Els primers dos o tres dies, abans de muntar la tenda, buscavem llocs on quedes un pel amagada, ja que es taronjosa i damunt del verd de les estepes canta que no vegis. Pero com que cada dia tan es on la posem que sempre som clissats per un o altre Mongol, ara, quan es hora de parar, parem; i busquem un lloc que quedi a raser del vent i punt. D'aquesta manera, esperem l'arribada del Mongol a cavall que et ve a veure. Primer s'acosta ben tímit, amb curiositat. Es para i et mira a distancia. Un cop el saludes amb un “sanbaino!” (hola) ell et contesta “saa, sambaino” i no dubta ni un segon a baixar del cavall i seure a l'herba davant de la tenda. Nosaltres treiem quatre galetes, ens solidaritzem amb ell i tambe ens hi assentem, ens entenem amb quatre senyals fins que poc abans de fer-se fosc torna a pujar al cavall, sempre havent fet dos voltes a la tenda amb bicicleta, i se'n torna cap a la yurta.

Durant aquestes setmanes hem anat coneguent a gent. A l'hostal d'Ulaanbaatar vam coincidir amb en Dean; un Americà que es passava mig any a Mongolia per treballar no vam entendre a on. Gracies a ell i als seus coneixements de llengua mongola, vam poder agafar sense problemes el bus d'Ulaanbaatar a Morhon.
Despres d'ell vam coincidir amb dos nois anglesos, amb un 2CV, que venien d'Anglaterra per acabar a Ulaanbaatar el famos Rally Mongol, i a pocs quilometres d'ells, ens vam creuar amb un Hummer carregat de xinesos, que formava part de l'organització del Rally i que ho retretaven tot, a nosaltres inclosos.
Al cap d'un parell de dies, al mig d'una pujada, va parar una furgoneta amb gent russa que venien de Sant Petersburg, passant per les muntanyes d'Altai amb la intencio de creuar tot Mongolia, i poc despres d'aquests un camio holandes carregat de joves de diferents nacionalitats, entre ells un Català, que venien des d'Holanda.
Un altre personatge amb qui vam coincidir, es la Bernadette.

Una senyora d'una seixantena d'anys que al 2007 va començar donant el vol per Asia amb la bicicleta i encara no ha tornat a casa. Esta "molt posada" al tema del cicloturisme per Àsia i ens ha donat bons consells per com resoldre alguns tramits burocratics per aquest continent. Tambe hem coincidit amb en Denis, un altre cicloturista, que aquest any viatjava per Mongolia durant dos mesos, pero que altres anys havia fet altres rutes molt mes llargues.
Els ultims amb qui ens hem trobat, i poder els mes sorprenents fins ara, han estat una parella (noi Australia i noia sud africana) que un dia van sortir d'Australia amb cotxe per creuar Asia i que tot seguint la ruta de la seda arribarant a Europa, creuarant l'Estret i baixaran a Sud Africa.
Es que n'hi ha cada un...
Fins la proxima!!
AMANDA: aquí tambe ha arribat la febre princesa.