dimecres, 31 de desembre del 2008

Laos, canvi de pais canvi d'aires


L'entrada a Laos va ser triunfal, encara no haviem fet ni tres quilometres al pais que ja estavem tirats a la cuneta canviant la camara de la bici... quina entrada al pais, tu!
De moment pel que hem estat fent aqui fins ara, aquest pais sembla que es ideal per recorrer amb bici, de fet hem trobat mes cicloturistes aqui amb dos setmanes que no pas amb tot el que portem de viatge.
Pero s'enten. Laos es un pais on les carreteres principals estan asfaltades i el transit es molt baix, hi ha molt pocs cotxes. Et creues amb bastants motoristes, i quan arribes als pobles, amb alguna bicicleta.




A les arees rurals, son pocs els que tenen cotxe, i per moure's ho fan amb l'autobus o amb el tuc-tuc. Normalment els busos els sents venir de lluny, mes que res pel temperi que fan, es com si t'hagues d'adelantar un Formula 1, i quan et passen, si mires al sostre hi pots veure de tot carregat alla d'alt... fins i tot hi deixen pujar la gent quan aquest va ple!! Tambe es normal veure-hi transportar algun porc, pero no a dalt, sino a la gabia que alguns porten a la part del darrera enganxada.

Pel que fa al paissatge del Nord de Laos no te res a veure amb el que veniem de veure a la seva regio fronterera de Xishuangbanna; no esta ni la meitat d'explotat i s'hi poden veure boscos carregats de vegetacio, molt frondosos.


Els poblets son tots practicament iguals, i passar-hi amb bicicleta, no se si es mes emocionant per nosaltres o per la canalla del poble, que quan nomes ser clitxats per un d'ells, ja s'encarrega de fer-ho saber als altres amb un crit d'alarma que diu: FALANG!! (turista), i res, amb questio de segons tens totes les criatures i algun de mes crescudet, arran de cami, saludan-te amb un efusiu SABAI DII!!


Sempre n'hi ha algun que no ho veu clar que s'espanta i marxa; pero tambe n'hi ha algun altre que fins i tot, pica de peus a terrra d'emocio, riu, et saluda repetidament, i t'empaita fins la sortida del poble. Ets com la seva atraccio.

Per trencar una mica la rutina de la bicicleta i deixar reposar els genolls pels constants puja i baixa que tenen aquestes carreteres, vam decidir fer un tros de trajecte amb una “barqueta”.
De bon mati ens vam plantar al moll del poble, vam carregar-hi alforjes i bicicletes, i vam anar aigues avall durant unes cinc hores per un afluent del Mekong.



De tant en tant anaves passant algun poble instal·lat a la vora del riu on per accedir-hi nomes es podia fer amb barca.
Durant el trajecte vam fer alguna parada, en una d'elles a l'arribar-hi sentiem els crits de desesperacio d'un porc. Hi havia un grup de persones i una canoa, la questio es que una familia de l'altre costat de riu havia vingut aqui amb la canoa per comprar el porc que entre tots estaven lligant per les potes per poder-lo pesar i endur-se'l... els crits no van parar fins que, a l'altre costat del riu, el van descarregar i el van deixar que campes al seu aire.


A les altres parades vam recollir gent, que com nosaltres baixaven riu avall, i que quan va ser l'hora de dinar desembolicaven cada u la seva fulla de platan i es posaven a menjar el que hi tenien a dins. Els que portavem a darrera, cada vegada que feiem una foto giraven el cap per veure que haviem fotografiat, suposem que en el paissatge no hi troben res especial, pero es que a nosaltres ens queia la baba, i no vegis el fart de riure que es feien quan ens veien fotografiant els bufals d'aigua... que hi farem, son les seves vaques!



Ara que ja fa algun dia que voltem per Laos ja hem comencat a “pillar” com funciona aqui el tema de l'allotjament i el menjar, sobretot aquest ultim. Els primers dies anavem un pel perduts, pero ara ja sabem on anar-lo a buscar. Cada mati ens plantem al mercat del poble i esmorzem un bon bol de sopa de fideus i aprofitem per comprar el dinar: arros enganxifos, pero bo, tipic de Laos i algun pinxo de carn. No fa massa estavem asseguts en una taula menjant-nos un pinxo que ens creiem que era pollastre, mes que res perque la venedora ens havia dit que volava i va ser el primer animal que ens va passar pel cap, i res, que quan quasibe ja ens l'haviem endrapat tot, intentavem recordar quina havia set l'ultima vegada que ens haviem menjat un pollastre amb costelles!! Mare meva...
i es que quan vas al mercat i veus el que mengen, s'ho mengen tot, voli, corri, salti o camini, tan li fa: ocells de tot tipus, rat-penats, animals salvatges caçats a bosc... i el que potser ens fa mes angunia a nosaltres que son les rates! Tot i que quan les veus ben rostidetes amb el pinxo no fan pas tan mala cara, total, no deixen de ser carn, no?! Ara que d'aqui a que les tastem... hauriem de passar molta gana!!!


Les ultimes pedalades de l'any les hem fet per arribar a Phone Savan, una esplanada al mig de la muntanya on el que mes abunda son camps de mines, craters de bombes, i tancs destrossats de la Guerra d'Indoxina.
Tambe hem pogut veure un grapat de jerros gegants fets de granit escampats “perquinenlla” i que ni els que hi entenen encara no saben ben be ni perque servien. Tot plegat molt interessant de veure.


Mes fotografies de Laos:
















dimarts, 9 de desembre del 2008

Regio de Xishuangbanna


Despres d'estar parats 1 SETMANA a Jinghong, amb els anims per terra per culpa d'un genoll que semblava tenir problemes, vam fer cas d'un Belga i vam anar al Blind Massage (Escola de Massatges de Cecs) per intentar resoldre el problema. El cas es que dos dies despres d'haver fet el massatge, vam deixar les alforges de davant a l'hostal i vam continuar pedalant per la banda oest de Xishuangbanna. VISCA EL BLIND MASSAGE! el genoll potser no esta curat del tot pero de moment funciona, esperem que tiri be perque si la cosa no funciona... haurem de canviar l'estil de viatge! De moment creuem els dits!.



Aixi doncs, una mica acollonits, vam sortir a fer una volta de pocs dies a l'Oest de Xishuangbanna per veure que tal funcionava. Molt llestos de nosaltres, no vam fer cas a cap ni un dels consells que ens donaven els locals, sobre que per anar cap alla, era millor no anar-hi amb bici. L'endema ho vam entendre. Sortint del poble no vam fer ni el primer quilometre que ja estavem apretant la bicicleta per una carretera feta pols, molt dreta i plena de trencants on ens haviem de parar cada dos per tres per esperar que passes un vei del poble per indicar-nos el cami. Sort que a Xina son molts i hi ha gent a tot arreu.




Al primer poble pel que vam passar ja ens va quedar clar que durant els proxims dies seria dificil trobar menjar i lloc on dormir. De fet el primer dia, despres d'haver estat apretant intermitentment la bicicleta, vam arribar a un poble on semblavem essers d'un altre planeta, la gent ens mirava de dalt a baix, reien... Encara no sabem ben be per que, pero suposem que es per les malles, ja que les dones de per aqui les porten com a roba interior.


A la primera casa del poble, on hi venien quatre tonteries, hi vam comprar uns “fideus instantanis” i li vam demanar al venedor a veure on podiem anar a dormir. Ens va dir que al poble no hi havia res i que ens busquessim la vida, pero sense donar res per perdut, 300 metres mes endevant ho vam tornar a demanar a un altre grup de gent, que fent-se els longuis, ens van dir que passessim de llarg, que al poble no hi havia res.

Creuant el poble vam veure un temple en el que ens vam asseure a l'entrada per menjar-nos els fideus. De mentres, els veins ens espiaven dissimuladament, uns estan a la terrasseta, els altres a l'hort i d'altres es passejaven dissimuladament per davant...

Ens vam plantejar dormir-hi pero al no veure-ho clar, vam girar cua cap a l'entrada del poble, on haviem vist una mena de barraca amb forma de parada de bus, ideal per passar-hi la nit ja que la tenda l'haviem deixat a Jinghong per estalviar-nos pes. Em sembla que li vam fer pena a un noi que baixava de la muntanya de tallar bambu, ja que al veure'ns ens va fer recollir els trastos i ens va portar a casa seva. Passant per tercer cop per davant de la botiga on vam comprar els fideus, l'home d'alla al veure'ns de nou acompanyats ara del noi, es va fer el simpatic, i ens va oferir allotjament: quina barra!!
El noi del bambu vivia amb tota la familia en una casa al mig del poble. La rebuda va ser bona, ens van fer asseure en un foc ences a terra, al mig de la sala, i ens van portar un got de te calent acompanyat d'un xupito de “colonia” que quan veien que ja te l'havies acabat no dubtaven a emplenar-te'l de nou. A la sala en total n'erem 10, i quan va arribar l'hora de dormir, els dos avis que hi havia es van aixecar, i com van poder (portaven una castanya de nassos) van marxar cap al temple a tocar el tambor van dir... llavors van recollir la sala, van muntar-hi un altre llit, i amb el foc de terra encara ences ens van fer anar a dormir.

L'endema al mati vam decidir esmorzar pel cami i nomes llevar-nos ens vam despedir de la familia i vam marxar del poble. La carretera borejava ben ple de camps de mandariners.



Malauradament la gent d'aquesta zona, estan destruint la poca cosa que els hi queda de selva per tenir lloc on plantar-los. Despres de passar-nos toooooot el dia apretant la bicicleta per una carretera on no hi vam veure passar ni un cotxe, nomes motos, vam arribar a un altre poble on tampoc hi havia on dormir. De la mateixa manera que ens havia passat la tarda abans, aquest cop li vam fer pena a una dona que ens haviem trobat una estona abans d'entrar al poble treballant en un camp de mandariners. La dona en questio vivia en una casa dai. Una casa alcada de terra, tota de fusta amb el terra i les parets fetes de taulons. Entre les escletxes dels taulons podies veure el bestiar del pis de sota: gallines, porcs...

Com que abans de trobar aquesta senyora ja ens haviem fet pagues de dormir a fora al carrer, el paquet de pasta i els quatre ous que ens haviem comprat per sopar, els hi vam donar a la dona perque igualment a nosalres anant amb la bicicleta se'ns haguessin trencat tots. En resum, que no va passar ni 15 minuts que ja ens els havia cuinat expressament per nosaltres. Abans de sopar ens va emplenar una palangana amb aigua calenta i entre l'admiracio de totes les veines que ens van venir a veure ens va fer rentar cara, mans i peus. Afamats, ens vam acabar la pasta que no eren ni les 7. I a les 8, com les gallines, despres de fer-nos anar a pixar a fora al carrer, ens va fer anar a dormir al seu llit, on per la olor dels llencols vam notar que feia algun dia que no es cambiaven. Un cop ens va tenir instal•lats, a la mateixa i unica sala de la casa on hi havia el llit; ella, el seu home i la iaia es van posar a mirar la televisio a tota pastilla amb el llum apagat, i el seu fill a uns metres escoltava musica pel mobil. De tant en tant el veins anaven entrant i sortint de casa la dona, passejant-s'hi com si fos un carrer mes del poble.
...encara no se com pero despres de l'intens atac de riure que ens va agafar ens vam adormir, fins que a mitja nit va haver-hi concert de galls. Es horrible, nomes que cantes un gall, tooot el centenar de galls restants del poble, contraatacaven amb un reclam encara mes fort. No se que hagues donat perque el gall que dormia a sota nostre s'hagues quedat afonic.


La tornada de nou a Jinghong va ser tranquila i mes rapida del que ens pensavem, i aquest cop nomes ens hi vam passar el temps just per descansar, llavors vam tocar el dos cap a Ganlamba, on per casualitats de la vida aquell dia, era dia de mercat. Hi venien tot tipus de menjars: peix o carn ja fet, embolicat amb fulles de plataner, cotnes gegants de vaca, molts tipus de fruita, pinxos, fideus... passaven de les deu i encara hi havia el mateix ambient al mercat que quan vam arribar-hi a la tarda, ara pero les parades estaven il.luminades amb espelmes.





D'aqui, passant per una carretera molt tranquila plena de plantacions de platans i pinyes que no ens vam estar de tastar, vam arribar a Menglun, on nomes hi vam ser de pas. I de Menglun a Mengla, ultima parada nostre per descansar algun dia mes a Xina.
Vinga que si tot va be ens veiem a Laos! Molt bones festes a tothom!!!
Aqui teniu alguna fotografia mes: