Ja soms a Turquia!! l´entrada va ser durilla i les pujades que ens vam trobar es podrien qualificar directament de rampes, pero bueno, anavem fent, com sempre, ara parant a descansar, ara a fotografiar una flor, ara a fer un riu...
Pel cami cada cop hi havia pujades mes dretes, a mes, la pluja ens amenaçava per darrera i a sobre, molt llestos de nosaltres, vam passar de llarg l'unic poble amb "condicions" per comprar-hi alguna cosa. El dia es va fer llarg, vam tenir sort i l'aigua no ens va atrapar, pero les pujades... les pujades van acabar amb nosaltres! Haviem entrat al pais sense guia ni mapes... qui ens havia de dir que ens espararia un port el primer dia? Collons, que la pujada no s'acabava mai!
Encara, per sort, vam tenir temps d'arribar en una mena d'estables o corts on fer nit... en fi, que al cap de res ja estavem intentant cuinar-nos alguna cosa; pero el fogonet de gasolina ens va deixar tirats! Joder! No ens va quedar mes remei que pulir-nos la mini llauna de pesols entre els dos, i freda, pero que va acabar baixant que no vegis, igual que l'unica rajola de xocolata del mati de l'endema... en fi que el primer dia no va ser el millor.
Els següents dies no han estat malament, a mes cami a Kars vam trobar-nos uns cicloturistes de cara amb qui varem intercanviar el mapa de Centre Asia pel de Turquia.
A Kars vam poder provar el tipic esmorzar Turk... una "amanida" a base de formatges, mel, mantega, pa i olıves, una mica light pel nostre gust.
Vam sortir de Kars per anar cap a Dogubayazit, entrant aıxi al Kurdıstan.
El cami va ser precios pero vam tenir problemes... el primer dia uns nanos adolescents que cuidaven vaques, al veure'ns van venir rient cap a nosaltres: que d'on sou, que si teniu tabac... portaven jo no se quants gossos de mida XXL amb collar de punxes que fotien mija por, per no esverar les fieres vam passar-hi a poc a poc, pero ja podiem anar patint pels gossos nosaltres, que res, que els gossos no ens van fer res, al contrari, que van marxar quan van veure que els nanos agafaven rocs de terra per tirar-nos a nosaltres. Per sort no ens van tocar. Pero vam baixar de la bici i ens hi vam tornar... com corrien llavors! Al final els vam acabar deixant per inútils. Dos dies despres a l'entrada de Dogubayazit, es repetia la mateixa situacio, pero aquest cop eren un grup de criajus on el mes gran no passava dels 8 anys!! Ens van veure i ja els teniem a darrera tirant-nos pedres! La mare que els va p...!
Dogubayazıt ens va agradar. El castell, la gent, l`Ararat... i la fi del Ramada!! Aixo volia dir poder menjar a tota hora. Per fi.
De Dogubayazıt vam tirar direccio Van.
De tan en tan ens anavem trobant families o gent que ens aturaven perque els hi fessim algunes fotos i els hi enviessım, a canvi ens obsequiavem amb xocolatines i caramels, molt tipic en els tres dies que segueixen despres del Ramada, durant el Bayram.
Pel cami direccio a Van ens va ploure. Xops com anecs vam acabar aturant-nos en un estable. Quin fred. Un home que passava ens ens va fer anar cap a una botiga on va dir que potser ens donarien te calent per refer-nos. L´unica cosa que el botiguer tenia per oferir-nos era el seu sopar... ens el vam menjar (mal fet?..., era calent!). Va parar un minibus i un senyor ens va demanar si voliem anar a casa seva. No ho vam dubtar.
A la sala de casa seva on nomes hi havia homes, ens hı esperava una estufa que anava a tope. En Menlut, l`home de la casa ens va fer entendre que ara erem els seus hostes. I les dones? A la cuina.
Volem te! Avısava en Menlut des de la porta de la sala, i al cap de res, alguna d`elles el deixava a fora la porta, trucava i marxava. Res, que no les veiem. Ara volem el sopar! i es repetia el mateix procediment. Cap d`elles en cap moment es va deixar veure per la sala.
La sala tenia l`estufa al mig, seiem a terra, i per menjar o veure el te, un dels fills, el que semblava mes jove, posava un ule a terra i ho preparava tot. Per desparar-ho ho feia el mateıx.
La llengua es una frontera enorme pero entre voluntat, gestos, un paper i un llapis encara ens vam poder mig entendre.
En Melnut, era el cap de la familia, i era sorprenent el repecte que li tenien, ningu semblava contradir-lo en res. Pel que vam aconseguir entendre, tenia 5 fills, i 8 filles, o sigui 13, i un dels seus gendres, ens va dir que ell ja tenia 10 de criatures. Vam fer numeros... si tots els fills d'en Melnut tenen 10 fills, aixo vol dir que l'avi acabara amb 130 nets!! I suposant que totes aquestes criaturetes son cosines, i que tambe tenen cosinets per part dels altres avis, el numero pot arribar a ser un disbarat!!!!
El segon dia de ser al pais, tot buscant un restaurant, un noi ens va acompanyar a un local d'un parent seu, i ens va dir que alla tots eren una gran familia, ara ja savem per que.
