Per arribar com mes aviat a Ho Chi Minn City (HCMC), vam fer el record de les vacances i vam posar el despertador a dos de cinc del mati (a vegades es mes dur el cicloturisme que la feina jeje). Nomes sortir de l'hostal vam al·lucinar amb la quantitat de gent que a les cinc corria pel poble fent exercici; els altaveus del poble funcionaven a tope... semblava que erem els últims de llevar-nos!
La carretera que vam agafar, que es la Nacional que va de punta a punta del pais, una merdeta! A les sis ja suavem; xafogor, bossinades, motos en direccio contraria pel doble carril... que mal educats per favor, si mes no si ho compares amb les normes de circulacio de casa.
Pero es que a qui se li acut entrar en bicicleta en una ciutat de mes de cinc milions d'habitants? Es que ni amb cotxe repetiriem ara l'experiencia! Es un perill, pero hem sobreciscut.
Els pobles estaven enganxats els uns amb els altres, i quan et tocava passar pel que feia mercat ja l'havies parit, era un “caxondeo”. Les parades arribaven fins al carril d'emergencia i si no volies sortir del mercat amb unes ulleres noves o amb un cabas de sindries de regal, t'havies de posar al carril del costat on no erets gaire benvingut i on les bossinades et deixaven sord. Quins webs!!
Aqui funciona diferent la cosa.
La primera norma es que com a conductor pots fer el que et roti: pots circular en direccio contraria pel doble carril (tot desdoblat excepte quan passes per ponts on de cop es converteix en carril per banda i banda), pots incorporar-te a la carretera sense mirar, si et saltes el trencant pots posar marxa enrera, si el semafor es vermell te'l pots saltar, pots avançar per la dreta... l'unica feina que tens es que nomes has de procurar esquivar els que tens a davant, els de darrera ja t'esquivaran ells a tu. No cal que posis intermitent, pitant ja dones l'avis del que vols fer.
La gran majoria dels vehicles de la ciutat son motos, i una petita part son busos, camions i cotxes. Quin horror!
Les motos, que ens avançaven pitant per totes bandes feia que fos estressant, i el fum asfixiant. I a sobre el brrrm-brrrrrrrmmm de les accelarades era horrible, era com esta dins d'una concentracio d'”escuters”.
Quan a dins de la ciutat vam situar-nos al mapa, vam dir, tirarem carrer avall i quan trobem el riu ja pujarem...
“Te cagas” amb el riu!! tal i com diu en Serrat: “el riu ja no és el riu” quina pudorassa, era una cloaca a l'engros, era negre i l'ambient insoportable: BUACCS! Denunciable!!!!!
Un cop lluny del riu vam pedalar direccio al centre fins a trobar la nostre zona, la ZOO-na de guiris, on vam haver de donar voltes i voltes per buscar un hostal que no fos excessivament car, i es que deu ni do com piquen!
Al final vam acabar per llogar una habitacio d'una casa particular, amb unes vistes des de la terrasseta espectaculars, codificades, pero espectaculars.
Vam estar a HCMC el temps just per visitar la ciutat i comprar un bitllet de bus que ens tregues de la”jungla” i ens allunyes una mica de la calor.
Ara estem pedalant per l'interior de Vietnam, per una carretera una mica menys transitada, envoltada de plantacions de cafe i d'arbres d'extraccio de cautxu, que es un constant puja i baixa, on la calor es fa una mica mes agradable, si mes no a les nits.
Per aquesta zona els poblets estan mes allunyats els uns dels altres i n'hi ha molts que no tenen allotjaments, aixi que hem hagut de tornar a tirar de tenda, que no la feiem servir des d'un dia a Cambodja on la vam haver de muntar damunt del llit de l'hostal perque no ens acribillessin els mosquits.
Es mes tranquil pedalar per aqui i la gent es super maca.
Un dia dos motoristes pesats que ens anaven pitant tota l'estona per fer-se els simpatics, tant si com no, ens van fer parar per regalar-nos una ampolla d'aigua, no hi ha qui els entengui... ja els haguessim engegat a pastar fangs nosaltres!
I ahir, mentres estavem descansant en una plantacio d'arbres, van venir dos nanos joves encuriosits per les bicicletes; ens van saludar i van marxar. Al cap de poc ja els tornavem a tenir alla amb un tros de buc d'on encara en regalimava mel que tots plegats ens vam menjar.
Alguna foto mes:
