dijous, 5 de febrer del 2009

Cambodja!!!

L'entrada a Cambodja, al no haver-hi garie gent, va ser facil, i ens van fer el visat en un moment. Un cop a dins del pais el primer poli, al nomes veure'ns, va deixar la partida de petanca per revisar el passaport. Ok! va dir, i va tornar a marxar mes rapid del que havia vingut per continuar jugant. Dos metres mes endevant l'asfalt ja havia desaparegut i la carretera era vermella i sorrosa.



Els dos primers dies al pais se'ns van posar de perles. La gent era super agradable, el paissatge guapissim... en fi, que Cambodja havia desbancat la segona posicio del ranquing a Laos.
Cansats, bruts, empolsinats i acalorats, el segon dia vam arribar a la carretera principal del pais, on vam fer nit en un hostalet de mala mort, ple d'insectes, sense ventilacio i sense dutxa. L'endema ens vam llevar quan encara no havia sortit el sol per intentar arribar a Siem Reap ben d'hora abans el sol no ens fregis. A aquella hora vam coincidir amb els repartidors de gel. Molt curios.

A uns 10 o 15km de Siem Reap just on hi havia el camp de golf, la carretera va passar a ser asfaltada. A partir d'aqui semblava que estiguessim pedalant per casa. Cambodja havia quedat enrera. A l'entrada de Siem Reap ens envoltaven luxosos hotels de cinc estrelles a banda i banda, i pel carrer hi havia mes turistes que gent del pais. No vam trigar massa a trobar hostalet, el centre de la ciutat n'estava farcit. Vam aprofitar l'estada a Siem Reap per descansar-hi uns dies i visitar els Temples d'Angkor.
Sense paraules. Increible.





Aixo si, l'activitat tambe la vam fer amb bicicleta, que no sigui dit, anant de temple en temple cagant llets, i arribant a l'hostal de fosc fent curses amb els tucs-tucs a la carretera.
A Siem Reap vam decidir anar a Battambang, pero no pedalant sino amb barca. Sortia a les set, i sort d'arribar-hi d'hora, aixi vam poder seure a dins. Tots els que van arribar tard van anar a sobre el sostre, i amb el sol que feia no devia ser gaire agradable, i menys sabent que el trajecte durava 8 h.
La gent del moll, ens feia fotos i es que era exagerat la quantitat de gent que hi va arribar a pujar, el vaixellet es movia moltissim, i semblava, que s'agues de tumbar. Despres d'una hora de trajecte, vem arribar al primer poble flotant, on van fer canviar 15 persones del sostre cap a un altre vaixellet, i vem continuar tot parant en altres pobles, recollint gent, i deixant-ne d'altre.
Molt curios de veure l'estil de vida que tenen. Aqui la gent viu del riu, menja del riu, es banya al riu, tiren la merda al riu, juguen al riu... es brutal. Tu no gosaries ni posar un peu a l'aigua, que ells de l'aigua ho treuen tot. Ara be, fa basarda veure la porqueria que hi ha!! ESGARRIFOS!





No se la quantitat de vegades que la barca va embarrancar quan vam agafar riu amunt, anavem lents i el trajecte es començava a fer una mica pesat.
L'endema vam continuar pedalant i al cap de dos dies ja erem a Kampong Cham on vam arribar destrossats, de cames i de cul. A partir d'aqui la cosa va canviar...
Despres d'una mala nit amb vomits, febre i diarrea, vam haver d'agafar un taxi perque ens dugues a l'hospital. L'Anna no s'aguantava. Els de l'hostal on estavem allotjats aquella nit, ens van recomenar que anessim de pet a la capital i aixi ho vam fer.
Aixi doncs amb poc mes d'una hora ja estavem a la porta de l'hospital, un dels mes ben considerats del pais.

No sabem pas la sort que tenim a casa de tenir els hospitals que tenim!

L'Anna, una mica mes i es desmaia amb el panorama...
El que mes ens va xocar va ser que nomes entrar, ja ens vam trobar un pilot de camilles amb gent bastant fomuda abrigats amb mantes que segur havien portat de casa seva, tots a la mateixa sala, sense que cap pacient tingues un minim d'intimitat. El Doctor tenia el mostrador a la mateixa sala, era un anar i venir d'infermeres, metges, pacients... tots alla mateix, les radiografies es miraven a la mateixa sala... tot es feia alla.
Ara be, l'hospital era net, l'atencio molt correcte... i lo millor de tot va ser que per entrar d'urgencies no ens van fer esperar ni dos minuts.
Al final no ha set res greu, un transtorn alimentari que el punyeteru ha costat de fer marxar...

Mes fotos:








7 comentaris:

iturri-ak ha dit...

Ahir vaig obrir el blog i ja us volia escridessar.Que es aixo de pasar tans dies sense posar-hi res?.QUE US PENSEU QUE ESTEU DE VACANCES?.Aqui tot es molt monoton,i em cal veura mon, i quin mon mes grillat.SALUT I SALUT

Marc ha dit...

Hola parella, quin ensurt ens heu fotut, per un moment hem pensat que podia tractar-se d'una malària! Quina sort que només fos un transtorn alimentari. Anna, esperem que ja estiguis del tot recuperada i en plena forma!!!

Ens alegrem que us hagi agradat tant com a nosaltres Angkor, és que realment cal ser-hi..

Per altra banda, a Tailàndia ens vam trobar amb l'Ignasi i el David, una parella que estan fent 2 mesos pel sud est asiàtic en bici i amb qui vosaltres havieu contactat a través del seu blog. Ens van dir que us escriurien, els hi vam donar el vostre blog, jijiji!

Realment, el món és molt molt petit!!!

Ànims i una abraçada,
I després de Cambotja què??

Anònim ha dit...

un petit problema, pero tireu endevant. Que tingueu sort i vigileu el que menjeu,

eliselis ha dit...

Ei nois! esperem que estigueu bé! sort que com deia en Haddock TOT VA BÉ SI ACABA BÉ! aquí tenim una petita novetat: hem ampliat la família! té 4 potes i es diu BLAT (un dalmata marró adoptat de la protectora)! un petonas i disfruteu!!!

Patricia ha dit...

Hola guapos!!!!!
Anna, espero que ja estiguis recuperada!!!
Només de veure les fotos que poseu dels "menjars".... jo ja hem poso malalta.... uffff, que malament ho pasaria.... jeje
A cuidar-se family!!!!
Petonassossssssss

eliselis ha dit...

Si el diumenge no l'hagues vist diria que s'ha escapat a donar-te una lliçó d'historia amb bici!!! tens raó Anna, són bastant clavades ... ja li diré que hi doni un cop d'ull! vinga petons!

per cert, les fotos són genials ...

eli

Anònim ha dit...

Heiiii que tal?, com va tot?... Aguanteu que això és collonut, ara mateix estic amb la teva tieta dolors, que us envia records, i mutuament en aixuguem les babes de veure que feu... estem molt contents, de la vostra sort, que de ben segur que us l'heu buscat vosaltres....

joan capdevila