A tranques i barranques

Pedalar pel centre de Vietnam ens ha agradat, hem pogut gaudir de carreteres molt tranquiles i de pobles molt xulos on hem pogut visitar mes d'un RONG, unes cases enormes fetes de fusta i palla on si reuneix la gent del poble.

"La pega" de tot plegat es que no l'hem pogut disfrutar gaire.
Com cada any les engines han fet acte de presencia i ens han tingut parats tres o quatre dies en un poble de mala mort, obligant-nos a agafar un bus fins a Da Nang per poder fer l'extencio de visat perque no hi arribavem a temps.
Per si fos poc, Da Nang no val un duro, i a sobre la poli es desenten de les extencions de visat i te'l fa fer per agencia on aquests, com a bons vietnamites, intenten aprofitar-se'n tan com poden; si almenys anessin rapid... Ens han trigat una setmana per estampar-nos un segellet al passaport, si si UNA SETMANA, i a sobre ens l'han extes per 25 dies enlloc de 30.
Per no estar tot el sant dia parats a Da Nang hem anat fent coses. Un dia vam decidir fer cas a la guia i visitar Hoi An, un poblet molt petit i bonic tot i que molt explotat turisticament, era Souvenir-landia! A cada tres passes, una botiga.

I res, avui estem a Hue, hem visitat la ciutadella i el poble, i dema sortirem pitant "cap amunt" que no tenim masses dies.


Anant be haurem d'agafar algun altre bus perque d'aqui dos setmanes hem d'estar a Ha Noi per fer el visat de Xina que triga una setmana mes; es a dir, una altra setmana parats.
I es que no sempre tot va sobre rodes...
Més fotos:
Buscant... mines?

Entrada a Ho Chi Minh

Per arribar com mes aviat a Ho Chi Minn City (HCMC), vam fer el record de les vacances i vam posar el despertador a dos de cinc del mati (a vegades es mes dur el cicloturisme que la feina jeje). Nomes sortir de l'hostal vam al·lucinar amb la quantitat de gent que a les cinc corria pel poble fent exercici; els altaveus del poble funcionaven a tope... semblava que erem els últims de llevar-nos!
La carretera que vam agafar, que es la Nacional que va de punta a punta del pais, una merdeta! A les sis ja suavem; xafogor, bossinades, motos en direccio contraria pel doble carril... que mal educats per favor, si mes no si ho compares amb les normes de circulacio de casa.


Pero es que a qui se li acut entrar en bicicleta en una ciutat de mes de cinc milions d'habitants? Es que ni amb cotxe repetiriem ara l'experiencia! Es un perill, pero hem sobreciscut.
Els pobles estaven enganxats els uns amb els altres, i quan et tocava passar pel que feia mercat ja l'havies parit, era un “caxondeo”. Les parades arribaven fins al carril d'emergencia i si no volies sortir del mercat amb unes ulleres noves o amb un cabas de sindries de regal, t'havies de posar al carril del costat on no erets gaire benvingut i on les bossinades et deixaven sord. Quins webs!!
Aqui funciona diferent la cosa.
La primera norma es que com a conductor pots fer el que et roti: pots circular en direccio contraria pel doble carril (tot desdoblat excepte quan passes per ponts on de cop es converteix en carril per banda i banda), pots incorporar-te a la carretera sense mirar, si et saltes el trencant pots posar marxa enrera, si el semafor es vermell te'l pots saltar, pots avançar per la dreta... l'unica feina que tens es que nomes has de procurar esquivar els que tens a davant, els de darrera ja t'esquivaran ells a tu. No cal que posis intermitent, pitant ja dones l'avis del que vols fer.
La gran majoria dels vehicles de la ciutat son motos, i una petita part son busos, camions i cotxes. Quin horror!
Les motos, que ens avançaven pitant per totes bandes feia que fos estressant, i el fum asfixiant. I a sobre el brrrm-brrrrrrrmmm de les accelarades era horrible, era com esta dins d'una concentracio d'”escuters”.

Quan a dins de la ciutat vam situar-nos al mapa, vam dir, tirarem carrer avall i quan trobem el riu ja pujarem...
“Te cagas” amb el riu!! tal i com diu en Serrat: “el riu ja no és el riu” quina pudorassa, era una cloaca a l'engros, era negre i l'ambient insoportable: BUACCS! Denunciable!!!!!

Un cop lluny del riu vam pedalar direccio al centre fins a trobar la nostre zona, la ZOO-na de guiris, on vam haver de donar voltes i voltes per buscar un hostal que no fos excessivament car, i es que deu ni do com piquen!
Al final vam acabar per llogar una habitacio d'una casa particular, amb unes vistes des de la terrasseta espectaculars, codificades, pero espectaculars.

Vam estar a HCMC el temps just per visitar la ciutat i comprar un bitllet de bus que ens tregues de la”jungla” i ens allunyes una mica de la calor.
Ara estem pedalant per l'interior de Vietnam, per una carretera una mica menys transitada, envoltada de plantacions de cafe i d'arbres d'extraccio de cautxu, que es un constant puja i baixa, on la calor es fa una mica mes agradable, si mes no a les nits.



Per aquesta zona els poblets estan mes allunyats els uns dels altres i n'hi ha molts que no tenen allotjaments, aixi que hem hagut de tornar a tirar de tenda, que no la feiem servir des d'un dia a Cambodja on la vam haver de muntar damunt del llit de l'hostal perque no ens acribillessin els mosquits.
Es mes tranquil pedalar per aqui i la gent es super maca.
Un dia dos motoristes pesats que ens anaven pitant tota l'estona per fer-se els simpatics, tant si com no, ens van fer parar per regalar-nos una ampolla d'aigua, no hi ha qui els entengui... ja els haguessim engegat a pastar fangs nosaltres!
I ahir, mentres estavem descansant en una plantacio d'arbres, van venir dos nanos joves encuriosits per les bicicletes; ens van saludar i van marxar. Al cap de poc ja els tornavem a tenir alla amb un tros de buc d'on encara en regalimava mel que tots plegats ens vam menjar.



Alguna foto mes:

Pedalant per la Conxinxina.

Bueno gent, despres d'estar parats alguns dies a Phnom Penh (per cert, quin follon de ciutat) el viatge continua jejeje
Aixi doncs, sortint de Phnom Penh, vam anar a buscar les bicicletes i vam tirar direccio la platja, a Sihanoukville. Pel cami ens van fotre la clavada mes gran de les vacances, tant per dormir com per sopar, i a sobre vam dormir amb ratolins... (Vicentona, com et vam trobar a faltar!)
Vam arribar a Sihanoukville per una barriada super pobre, amb carrers fets pols, cases destartaladissimes, bruticia per tot arreu i lo mes fotut, canalla pels carrers pencant i demanant. La zona preparada per turistes estava una mica mes enlla i no tenia res a veure, hotelarros, festa a les nits...

Vam aprofitar l'estada per descansar de cames i anar a la platja (els anys que feia que no ens hi banyavem!) de sorra blanca i bastant tranquilota, pero depenent del lloc on et volies instal.lar, havies de fer-te lloc apartant el plastics. Tot i aixo, era xulo de poder veure el mar sense ni una moto d'aigua ni cap altre andromina, i la costa sense l'explotacio que tenim a casa.
No vam estar-hi molta estona, amb un parell d'horetes en vam tenir prou perque el sol ens fregis a banda i banda i quedessim com gambes. La resta de dies a Sihanoukville els vam aprofitar per intentar recuperar la pell. Tornat a l'hostal ens vam trobar amb un grup de mones molt divertides...(Macaca fascicularis) Mona menja crancs.



D'aqui vam anar a Kampot, on casualitats de la vida vam tornar a coincidir amb l'Steve, que no veiem des de Xina, i vam aprofitar per anar a sopar plegats.
I res, que sortint d'aqui per una carretereta de mala mort, enfangada de mala manera i plena de bassals vam arribar a la frontera, i on despres de passar una simple barrera i pagar els 2 dolars de rigor al poli Vietnamita (corruptes!) vam entrar pedalant a Vietnam.

Ostres, i quina diferencia de pais, si mes no es la impresio que et dona just nomes entrar-hi, pero ben mirat s'ha de dir que tenen un grau de bojeria diferent... de moment el maxim de passatgers en una moto (que haguem vist) es de 3, i fins i tot porten casc!!
I a mes, els cotxes que circulen, no porten a ningu enfilat a dalt al sostre ni al malater, que ja es algu!
De totes maneres entenem com es que hi ha vaixells vietnamites que s'enfonsen, estan locus!! els omplen a vessar. A veure si sou capassos de trobar el vaixell amb tanta palla!! Si no podeu us passem la tercera foto, de quan el vaixell va buit:


Portem pocs dies a Vietnam, i nomes hem pedalat una mica per un tros del Delta del Mekong i pinta prou be, la zona tambe es coneix com Conxinxina.
L'altre dia per voler retallar quilometres i sortir de la carretera grossa (massa transitada) vam decidir agafar-ne una altra que rarament cada vegada s'anava fent mes petita. Vam parar a demanar a veure si anavem be per arribar a Can Tho, i ens van dir que si, que continuessim recta (la resta de lo que ens van dir ni idea), aixi doncs que vam anar tirant, pero al cap de poc la carretera es va acabar de cop i el que teniem a davant era un camp.

Ens vam fotre a riure, no enteniem res, i de cop, mig emprenyada, va arribar amb bicicleta una de les dones que ens havia indicat el cami, i assenyalant-nos una pilona del terra, amb cara de mala llet ens deia (o aixi ho varem interpretar nosaltres) que a la pilona haviem d'haver agafat el trencant, que no era res mes que un corriol estretissim que a vegades era complicat de fer i tot amb les alforges.

La drecera no va servir de molt i vam acabar arribant a Can Tho fent 15km extres.
Aqui vam aprofitar per veure la ciutat i els seus mercats flotants.


Us passem alguna foto mes:

Cambodja!!!

L'entrada a Cambodja, al no haver-hi garie gent, va ser facil, i ens van fer el visat en un moment. Un cop a dins del pais el primer poli, al nomes veure'ns, va deixar la partida de petanca per revisar el passaport. Ok! va dir, i va tornar a marxar mes rapid del que havia vingut per continuar jugant. Dos metres mes endevant l'asfalt ja havia desaparegut i la carretera era vermella i sorrosa.



Els dos primers dies al pais se'ns van posar de perles. La gent era super agradable, el paissatge guapissim... en fi, que Cambodja havia desbancat la segona posicio del ranquing a Laos.
Cansats, bruts, empolsinats i acalorats, el segon dia vam arribar a la carretera principal del pais, on vam fer nit en un hostalet de mala mort, ple d'insectes, sense ventilacio i sense dutxa. L'endema ens vam llevar quan encara no havia sortit el sol per intentar arribar a Siem Reap ben d'hora abans el sol no ens fregis. A aquella hora vam coincidir amb els repartidors de gel. Molt curios.

A uns 10 o 15km de Siem Reap just on hi havia el camp de golf, la carretera va passar a ser asfaltada. A partir d'aqui semblava que estiguessim pedalant per casa. Cambodja havia quedat enrera. A l'entrada de Siem Reap ens envoltaven luxosos hotels de cinc estrelles a banda i banda, i pel carrer hi havia mes turistes que gent del pais. No vam trigar massa a trobar hostalet, el centre de la ciutat n'estava farcit. Vam aprofitar l'estada a Siem Reap per descansar-hi uns dies i visitar els Temples d'Angkor.
Sense paraules. Increible.





Aixo si, l'activitat tambe la vam fer amb bicicleta, que no sigui dit, anant de temple en temple cagant llets, i arribant a l'hostal de fosc fent curses amb els tucs-tucs a la carretera.
A Siem Reap vam decidir anar a Battambang, pero no pedalant sino amb barca. Sortia a les set, i sort d'arribar-hi d'hora, aixi vam poder seure a dins. Tots els que van arribar tard van anar a sobre el sostre, i amb el sol que feia no devia ser gaire agradable, i menys sabent que el trajecte durava 8 h.
La gent del moll, ens feia fotos i es que era exagerat la quantitat de gent que hi va arribar a pujar, el vaixellet es movia moltissim, i semblava, que s'agues de tumbar. Despres d'una hora de trajecte, vem arribar al primer poble flotant, on van fer canviar 15 persones del sostre cap a un altre vaixellet, i vem continuar tot parant en altres pobles, recollint gent, i deixant-ne d'altre.
Molt curios de veure l'estil de vida que tenen. Aqui la gent viu del riu, menja del riu, es banya al riu, tiren la merda al riu, juguen al riu... es brutal. Tu no gosaries ni posar un peu a l'aigua, que ells de l'aigua ho treuen tot. Ara be, fa basarda veure la porqueria que hi ha!! ESGARRIFOS!





No se la quantitat de vegades que la barca va embarrancar quan vam agafar riu amunt, anavem lents i el trajecte es començava a fer una mica pesat.
L'endema vam continuar pedalant i al cap de dos dies ja erem a Kampong Cham on vam arribar destrossats, de cames i de cul. A partir d'aqui la cosa va canviar...
Despres d'una mala nit amb vomits, febre i diarrea, vam haver d'agafar un taxi perque ens dugues a l'hospital. L'Anna no s'aguantava. Els de l'hostal on estavem allotjats aquella nit, ens van recomenar que anessim de pet a la capital i aixi ho vam fer.
Aixi doncs amb poc mes d'una hora ja estavem a la porta de l'hospital, un dels mes ben considerats del pais.

No sabem pas la sort que tenim a casa de tenir els hospitals que tenim!

L'Anna, una mica mes i es desmaia amb el panorama...
El que mes ens va xocar va ser que nomes entrar, ja ens vam trobar un pilot de camilles amb gent bastant fomuda abrigats amb mantes que segur havien portat de casa seva, tots a la mateixa sala, sense que cap pacient tingues un minim d'intimitat. El Doctor tenia el mostrador a la mateixa sala, era un anar i venir d'infermeres, metges, pacients... tots alla mateix, les radiografies es miraven a la mateixa sala... tot es feia alla.
Ara be, l'hospital era net, l'atencio molt correcte... i lo millor de tot va ser que per entrar d'urgencies no ens van fer esperar ni dos minuts.
Al final no ha set res greu, un transtorn alimentari que el punyeteru ha costat de fer marxar...

Mes fotos: