Cap al sud

Despres de passar per Kharkhorin, la nostre idea era pedalar mes cap al Sud del pais per tal de veure alguna cosa mes que boscos i estepes. Aixi doncs, vam agafar direccio Arvaikheer, i d'aqui cap a Delgerkhangai, per acabar a Mandalgobi.
El paisatge, a poc a poc, anava canviant. Vam deixar la muntanya abans d'arribar a Arvaikher, per pedalar per damunt de pla durant forces quilometres.


Passat Arvaikheer, l'estat de la carretera era lamentable. La proximitat del desert del Gobi feia que la carretera fos molt sorrenca, i alla on era mes compacte, si formava el que nosaltres anomenem uralita. Es a dir, ondulacions permanents damunt de la carretera que fan trontollar moltissim la bicicleta.
Nosaltres patiem molt per un dels portaequipatges del darrera, ja que feia dies que el portavem trencat i collat amb una arandela metal·lica. Vam estar prou de sort i va aguantar fins a Mandalgobi.




Una de les etapes que vam fer durant aquests dies va ser amb vent lateral, i avançavem a la mateixa velocitat a cavall de la bicicleta que apretant-la. Tot plegat era curios, no ens havia passat cap cop que fins i tot a les baixades haguessim de pedalar amb plat petit i el pinyo mes gran per poder avançar.

Desitjavem arribar a Mandalgobi per poder dutxar-nos. En aquesta part de mon ens ha costat un pel entendre com funciona aixo de les dutxes.
La majoria de cases i hostals no tenen aigua corrent, i a la seva manera, la gent, van tan nets com poden.En alguns dels pobles pels quals hem passat hem tingut la possibilitat de dutxar-nos. A vegades hem aprofitat “les dutxes” dels hostals, que nomes podies utilitzar-les a la tarda, quan el sol havia escalfat el diposit d'aigua situat al teulat.

En d'altres, les dutxes publiques del poble, on per unes cent peles podies gaudir d'una dutxa d'aigua calenta en un espai força net.

A l'arribar a Mandalgobi vam poder consultar a internet la web de l'embaixada de Xina, en la que deia que durant una setmana tindrien tancat per alguna festa. Es per aixo que l'endema vam matinar per agafar un bus que va trigar unes set hores per fer els 250 quilometres que ens distanciaven de la capital. El dia seguent vam preparar tots els papers i els vam portar a l'embaixada per demanar el visat, que de moment nomes els donen per un mes.
Com que no ens agraden massa les capitals, hi intentem estar pocs dies, i ara n'hem sortim de seguida que hem pogut.
Ulaanbaatar es estressant. El transit es un perill. El respecte dels cotxes cap als peatons es minim, fins i tot en els passos de vianants et piten, t'acceleren i et tallen el pas. Tot son bossinades. Com que la majoria del parc automobilistic es molt antic, contaminen molt i t'ofegues amb el fum que deixen anar.




A banda tambe ens es mes economic estar fora de la capital, on l'allotjament es un pel mes barat i la gent te un altre caracter.
Ulaanbaatar es una ciutat que en general esta molt destartalada, pero que sembla que fa grans esforços construint edificis moderns, i on la gent mes jove intenta seguir l'ultima tendencia en moda. A diferencia dels pobles, on et pots trobar jovent que encara fan servir alguna peça de roba mes tradicional.

La setmana d'espera per rebre el visat, l'hem aprofitat per sortir de la ciutat i anar al Parc Nacional Gorhi Terelj, situat a 70 quilometres de la capital. La seva proximitat fa que hi hagi mes turisme, sobretot mongol de cap de setmana. L'indret es sorprenent i val molt la pena. L'unic inconvenient es que la temperatura nocturna esta començant a baixar força i com que ja glaça, decidim dormir totes les nits en el mateix Ger Camp des del qual anem fent sortides ja siguin a peu o en bicicleta.











Apa, aqui sota teniu alguna fotografia mes dels paissatges mongols: