Entrada a Xina

Casum dena, quina pena que ens ha fet abandonar Mongolia, enlloc mes trobarem la tranquilitat que hem tingut durant aquests gairebe dos mesos: paisatges brutals, gent amable i unes carreteres que no paraven de bifurcar-se i que semblaven no tenir fi. No n'haguessim pas marxat, pero per dos llocs ens "feien fora". Per una banda el visat, que se'ns acabava; i per altra, les baixes temperatures que ja es començaven a notar, fins i tot l'ultima setmana ens va nevar.

Durant els ultims dies, i arrel d'anar a l'embaixada Xina a Ulaanbaator, vam coneixer força gent, entre ells l'Oliver i l'Anne, que son una parella alemanya que des del mes de Juliol tambe van voltant amb la bicicleta; van sortir del seu pais i van pedalar fins a Ucraina, llavors van anar fins a Moscou amb tren, i d'alla fins a Ulaanbaatar amb el transiberia.

Parlant amb ells ens van comentar que hi havia un espanyol que tambe viatjava amb bicicleta allojat al seu hostal. El vam anar a trobar perque ens van comentar que tenia problemes amb els papers per presentar a l'embaixada. Al cap d'un dia ja ens estavem explicant les histories viscudes amb la bicicleta aqui i alla. En Jose, que es aixi com es diu, es un nano de Salamanca que va de Mongolia a Tailandia amb bicicleta. Ara esta a Xina intentant fer l'extensio de visat ja que nomes el te per deu dies.
Per sortir de Mongolia i anar cap a Xina, vam agafar el tren que uneix les dues capitals.

El viatge va ser llarg pero comfortable, les quatre lliteres que tenia el nostre compartiment eren amples i toves, i van permetre que la nit passes volant. Nomes fer-se de dia i mirar fora la finestra vam veure com era el paissatge xines: no tenia res a veure amb el pais que acabavem de deixar. Arreu hi havien cables, horts, pastures, gent, cotxes, bicicletes, mules, tunels, cases... en resum: de tot!
En el nostre compartiment i havia en Camilo, un Suec nascut a Xile que tambe s'ha agafat el seu temps per viatjar, i en un dels compartiments del mateix vago en Ramon, de Madrid, que despres d'estar uns dies a Pequin ara tirara cap a Yunnan, i la Recca, que de la mateixa manera que en Camilo, tirara cap al Tibet.
Vam arribar a Pequin passades les dues del migdia i ja vam notar que la temperatura no era la mateixa, feia força calor.
Aqui ens hi vam passar uns 6 dies, just per visitar la Gran Muralla, la Ciutat prohibida, Tiananmen, els hutongs, el mercat de la Seda... en fi que no vam parar. Fins i tot vam anar al Dechatlon!!








13.800.000 habitants son els que te Pequin, i es fa estrany que si pogui voltar tan be amb bicicleta, nosaltres hi vam estar voltant durant un mati, i el problema no eren els cotxes ja que disposen de carrils bicis amplissims, el problema d'aquell dia va ser la contaminacio que hi havia!! No podies ni veure on s'acabava el carrer!!!! Sort que va ser cosa d'un dia i prou.


Feia gracia caminar per la ciutat, si anaves caminant per les zones turistiques tot era mooolt ben preparat i bonic, pero si et posaves per qualsevol carrero del costat, veies la realitat: carrers estrets carregats de gent, botiguetes, on uns venien pinxos, els altres arreglaven bicicletes, hi havia gent gran asseguda fent temps, bicicletes carregades de tot el que et puguis imaginar, peluqueries a dojo, cases destartalades, cables electrics, olors, pudors i colors, xibarri de venedors...

De Pequin vam agafar un tren cap al Sud, cap a Chengdu. Amb nomes dir seient dur, esta tot dit! El trajecte va durar 27 hores, 26 de les quals ens les vam passar asseguts. Erem els unics estrangers del vago; en ell hi vam contar que hi cabien 118 persones pero en total n'erem 130. Els que no tenien seient dormien a terra o en "qualsevol forat" i havies d'esquivar-los per anar a fer un riu. Uns fumaven, els altres menjaven pipes i cacahuets tirant les peles a terra, la dona del costat va anar tot el trajecte marejada i amb la bossa de plastic a la ma per si de cas, el seu fill plorant de tan en tant, la gent anant passadis amunt i avall emplenant d'una aixeta d'aigua bullint, pots de pasta preparada, les hostesses escombrant tota l'estona i venent menjar a tort i a dret, i la poli anar passant de tan en tan per mirar com anava la cosa. En resum viure-ho per creure-ho.
Chengdu, amb 10 millons d'habitants, es la capital de la provincia de Sichuan.





Aqui hi hem passat un parell de dies. Durant el primer dia hem visitat la ciutat (de molt d'ambient per cert), i l'altre l'hem aprofitat per anar a visitar el gran buda de Leshan, una estatua de 71 metres d'alcada.


Una de les diferencies que hem notat entre Xina i Mongolia es el menjar. A Mongolia era molt monoton, de verdures nomes tenies col, pastanaga, ceba, nap i patata; i de carn: cavall, yac i cabra. La combinacio d'aquests aliments eren, sumats amb la llet i el formatge de cabra o de yac, el pa de cada dia. En canvi, l'alimentacio a Xina es molt mes variada, hi ha moltes paradetes de carrer amb pinxos de tota mena, tant de carn, com de peix i verduretes carregats amb una tona de pebre...



Dema sortim de Chengdu cap a l'oest, ens morim de ganes de tornar a agafar la bicicleta... portem tants dies parats!!

Aqui teniu alguna foto mes...