Per la frontera del Tibet

Tot pedalant hem arribat a les portes del Tibet, pero com que per entrar-hi ens demanaven masses papers i permisos hem descartat visitar-lo (si mes no, ara). Es per aixo que nomes hem tingut l'opurtunitat de visitar alguns pobles fronterers com Kanding, Litang o Shaangri-La, on la cultura, majoritariament Tibetana, es pot apreciar tant amb l'estil de les cases, amb la seva gent o amb la seva manera de ser.





Han estat uns dies molt intensos.
Hem conviscut amb una familia tibetana, hem pujat colls altissims i hem pogut veure el que ells en diuen enterrament celestial.

Anem per parts:
...passades les sis de la tarda, i sense saber ben be a on anar, vam parar a demanar els quilometres que ens faltaven per arribar a Xindoquiao a uns nens, que contents, estaven jugant al carrer polsegos del poble.
Acabavem de baixar d'un port bastant dur i la carretera de baixada estava en obres, era polsegosa, pedragosa i no es veia res quan ens creuavem amb els autobusos, camions o cotxes que ens venien de cara.

Els mateixos nens a qui vam demanar els quilometres, no ens van deixar avancar mes. Un d'ells, ens va fer entendre que el poble encara era lluny i insistia perque ens quedessim a dormir a casa seva.
Esgotats com estavem, no vam trigar gaire a cedir.
Nomes pujar al pis de dalt de la casa tibetana, la mare ja ens tenia preparada una palangana amb aigua calenta perque ens rentessim cara i mans.
Ens van fer seure al menjador – dormitori, on al cap de ni mitja hora ja teniem un plat de pasta amb sopa que se'ns va posar la mar de be.

Al mati seguent, i despres d'anar a munyir el bestiar, ens va preparar un esmorzar bonissim. Tot plegat va ser brutal.

Per passar els colls de muntanya que deiem, n'hem passat de tots colors.
Dos d'ells, els hem hagut de fer amb bus; un per culpa del mal temps (molta neu), i l'altre perque se'ns acabaven els dies i no arribavem a temps per fer l'extencio de visat.
Els fets amb bicicleta han estat basant durs, sobretot per l'alçada, pel fred i per la neu, ara be, a l'arribar a dalt, si el dia era sere, gaudies d'una vista de nassos.









Una de les coses que mes ens ha marcat, i que suposo que trigarem a oblidar, ha estat poder assistir a un enterrament celestial, la cosa va anar mes o menys aixi:
Tot passejant per Litang ens vam trobar un home al carrer, que parlava angles, un local, hi vam estar xerrant una estona, sobre tot, i sobre res.

El cas es que ens va acabar dient que l'endema, a la muntanya que ens senyalava amb els dits, hi hauria un enterrament celestial.
Vem demanar si era ofensiu que nosaltres hi anessim, i ens va contestar que no, que tothom hi podia assistir. Aixi que vem decidir anar-hi.
A trenc d'alba ja teniem la roba posada hi marxavem de l'hostal cap a la muntanya en questio.

Ens va ser facil trobar el lloc per la quantitat de banderoles de colors que hi havien escampades.
No gosavem fer ni una fotografia ja que segons la guia, aquest ritual es sagrat pels Tibetans i els turistes no hi poden assistir, fins i tot a Lhasha, la capital del Tibet, s'han de demanar molts permisos i es molt complicat assistir-hi.
Just al costat de les banderoles hi havien asseguts 5 tibetans al voltant d'una foguera, endrapant, i xerrant animadament, eren els amics del difunt i que al veure'ns ens van fer un crit perque ens hi apropessim. Aixi doncs, tots dos i un altre nano de Dinamarca vam anar cap alla.
Estaven esmorzant i ens van oferir pa i carn bullida de yac. Molt bo. Al voltant, un paisatge espectacular amb muntanyes nevades, i als turons proxims i per sobre els nostres caps els voltors, nerviosos, comencaven a moure's d'un costat a un altre.
Una mica apartat del grup, a uns 300m hi havia un “paquet”
embolicat amb robes blanques.
De cop els tibetans, van decidir que l'hora d'esmorzar havia acabat i que ens haviem de dirigir cap al paquet. Hi vam anar tots plegats, nosaltres ens vem quedar a una certa distancia per respecte, ja que a dins del "paquet" hi havia el cadaver.
El van desembolicar, no duia roba i estava en posicio fetal, de la mateixa manera que et trobes quan ets dins la panxa de la mare.

Els voltors van començar a volar per damunt nostre, i es van començar a apropar.

Van retirar les robes blanques, i van estirar el cos de l'home de panxa a terra, lligant-li el coll a una estaca clavada amb una roba vermella.
A la vora, un dels homes afilava un gran ganivet.
La presencia de voltors cada cop era mes gran. Sense manies un d'ells, va agafar el ganivet, i va començar a practicar-li talls per tot el cos.
En cap moment ningu va plorar ni va mostrar cap mena de sentiment de dolor cap al seu company, al contrari; reien, parlaven i semblava que estaven contents perque el seu amic passaria a una nova vida cap al cel.
Tot i semblar una cosa tan bestia i macabre, si ho vius com ho viuen ells, ho arribes a “entendre” i a respectar.
Despres tothom es va apartar i van deixar pas als voltors perque fessin la seva feina. Creuen que d'aquesta manera la seva anima arribara al cel.
Els voltors no van trigar ni 15 minuts a deixar el cadaver en ossos.




Al.lucinant!!
Ho van deborar tot, cridaven, es pessigaven, saltaven els uns sobre els altres. No es veia ni el cos de l'home, nomes becs i plomes, de tant en tant algun ocellot d'aquests que corria amb un tros de pell, o alguna ma del difunt.
Els tibetans com si res, rient amb les nostres cares de flipats, van decidir que ja havien netejat prou l'esquelet, i van espantar els ocells.
Ara be, el ritual no es va acabar aqui.
Seguidament uns van acostar un roc gros a prop dels ossos, mentre els altres recollien alguna costella escampada, algun tros de braç o algun altre os.
El qui al principi va fer la feina de “carnisser”, ara es va asseure al costat del roc, i amb l'ajuda d'una destral\martell, va començar a triturar els ossos barrejant-ho amb farina de civada; primer les extremitats, despres la columna i finalment el cap.
Quan al cap d'una hora ho va tenir tot trinxat, altra vegada va deixar pas als voltors perque s'acabessin de menjar el que quedava del difunt, es a dir, un cumul de carn, com si fos carn picada. Ho va trinxar tot excepte el cervell que el va deixar alla mateix sense triturar.
Llavors van recollir ganivets i destrals i van anar fins a una foguera a cremar la roba blanca del principi.

No badaven ni un moment, i apedragaven a qualsevol gos que s'acostes per la zona. Per a ells el cos es un mitja de transport temporal, com si fos una carcassa, i creuen que l'anima ha d'anar tota al cel i no quedarse a la terra.
Seguidament vam retornar cap a on vem esmorzar, tots menys el que es va encarregar de tallar el cadaver que es va anar a rentar i a canviar-se de roba. I al mateix lloc del mati vam dinar altre cop la carn de yac que ara no baixava tan be.

Va ser curios perque abans de dinar es van rentar les mans amb una ampolla de licor de 60 graus.
El fet d'actuar amb tanta normalitat, i naturalitat, va fer que per a nosaltres el xoc no fos tan fort, i que tampoc sentissim la pena per un mort com la podem sentir a casa.
Mentres ens acabavem el dinar, de lluny encara es veien els voltors escurant tots els esquerdills...
En resum, una experiencia que t'hi cagues a les calces!!!


Aqui teniu alguna fotografia mes: