De nou hem aparcat les bicicletes...

El genoll d'en Ruben sembla que ens torna a passar factura... pero aixo no es tot. Altre cop vem haver d'anar a l'hospital, res greu, una infeccio d'orina de l'Anna que sumat a lo del genoll ha fet que haguem hagut d'agafar bus per anar avançant. Quina pena, amb lo que disfrutavem...!

El primer alto, va ser a Cappadocia.
Crec que va ser un encert, de fet no vam parar. Una mica de bici, moto, a peu... vam recorrer bastants racons i va ser espectacular. Quin paissatge mes raro!

Tot fet a base de cendres d'algun volca de ves a saber quan. Ple d'estructures que les anomenen ximeneies de fades...



...o de coves o cases, colomars, esglesies bizantines...





Mentres erems aqui va ser on varem haver d'anar a cal metge, aixi que vem anar continuant amb bus, fins a Ankara, una ciutat una mica... caotica?. No se perque crec que no la repetiriem, tot i que ens va anar be per si haviem de tornar a l'hospital.
Mes sans, i farts de capital vam fer una escapadota a Safranbolu, on varem coneixer en Hiro, un nano Japones amb qui hem estat fins ara, que soms a Istambul.

Safranbolu té de xulo les cases, que son otomanes, la mesquita i alguna que altre cosa mes.


El viatge amb bus que ens va dur fins a Istambul va tenir tela. Nosaltres no estem acostumats a aquests luxes: wi-fi al bus, assafato que et porta aigua, te, suc o coca-cola cada dos per tres, tele a cada seient, entrepa abans d'arribar a lloc; i a tot aixo, suma-li que a final de trajecte t'empolainen les mans amb colonia, com quan surts de dinar de molts restaurants (majoritariament de l'est del pais).
I ara aqui a Istambul, no hem parat ni un moment, tot el dia amunt i avall.
Hem fet algun volieo per l'estret del Bosfor amb vaixell, hem visitat no se quantes mesquites, entre elles la Mesquita Blava o de Sultà Ahmet:


L'Ayasofya, una altre mesquita que en el seu temps va ser una esglesia ortodoxa:

... i les llaaaaargues passejades pel Gran Basar i pel Basar de les especies...

Un tros més

Com de costum, hem trigat a escriure, estem de vacances i a vegades ens fa mandra.
La cosa esta en que ja hem sortit del Kurdistan. Aquesta zona ens ha deixat un regustillo estrany i sobretot molta confusio. Abans d'entrar-hi, algun altre ciclista ens havia dit que no era massa segur, pero mai quedava clar per que. Pel que mes o menys sabem, el Kurdistan esta repartit entre els països veïns, i Turquia en te el tros mes gros; i com no, l'interes principal es el petroli.

La sensacio que ens dona es que el pais esta invait i controlat a la força. Es tot ple de soldats amb metralletes, trinxeres, tancs, avions i helicopters volant. Per la gent d'alla, aquesta presencia militar es ben normal pero no tant per nosaltres, ni pels altres turistes que volten per la zona.

Una altra nit una familia es va oferir a acollir-nos, no ens feia falta, ens podiem espavilar amb la tenda, pero despres de la insistencia del noi, vam cedir. Aquest cop com que el noi xapurrejava angles com nosaltres ens varem poder entendre una mica mes, i com sempre ens van tractar com reis.
Ens parlava de les relacions entre Turcs i Kurds, i de les seves desavinences; ens parlava tambe del PKK, segons els Turcs un grup terrorista, segons els Kurds un partit indepentista. I com no, per segona vegada, ens repetia que tots els Kurds pertanyen al PKK perque es l'unic grup que defensa els seus interessos. Mentre sopavem, en un un canal Kurd de la tele, emes des de Canada o Brusel·les (no ho tenia clar), ensenyaven imatges d'un poble atacat per l'exercit Turc a uns 100 quilometres d'on erem, amb l'excusa que hi havia “gent armada” del PKK. El resultat van ser cases xafades i canalla morta.
Tot i el sidral que hi tenen montat, l'unic perill que ens ha amenaçat com sempre, han estat els maleïts gossos gegants (els Cangales), i la canalla que ens ha continuat apedragant.
Es estrany, la canalla ens llença pedres, els adolescents se'ns en burlen i els grans ens tracten amb tot el respecte i cordialitat del mon.

No hi ha divendres que en un pais musulma no disfrutis sortint al carrer, es el seu dia festiu, i a Diyarbakir ho celebraven com cal. Desenes d'homes estaven asseguts en alfombres a dins i a fora la mesquita, uns resant, els altres parlant, d'altres rentant-se els peus a la font... molts d'ells encara vestien amb els pantalons d'estiu: el Shawal, que es veu que els hi va be per tenir l'entrecuix airejat quan apreta la calor.





No ens havien parlat massa be de Diyarbakir, mes que res perque es una ciutat on la majoria de gent es Kurda i de tan en tan hi sol haver merder, pero la veritat es que hi varem estar de conya.
Una ultima visita per aquesta zona, va ser a la muntanya Nemrut, on hi ha uns caps enormes. La primera idea era anar-hi amb bici, pero sort que a ultima hora vam canviar de plans i vam agafar un bus. Les pujades eren increiblement dretes... anant be ni sense alforges haguessim pogut pujar. En fi.



Un cop a fora del Kurdistan, te nassos, pero es van acabar les voleiades de rocs. De cop, els nens nomes feien que saludar-nos efusivament (ja era hora). I varem començar a veure mes dones per tot arreu. Fins ara, depen en quin poble estaves, poques eren les dones que veies pels carrers, cases de te o restaurants. Arreu hi havia homes. De fet varem parlar amb un nano d'alla i li vam preguntar: on son les dones aqui? A casa, cuinant, ens va dir i va canviar de tema. Ens va fer gracia la resposta, si tots els homes a l'hora de dinar i sopar menjaven a fora, lo que cuinava la dona... per qui era? Per ella i els nanos? Que raro sona aixo per nosaltres...


Tot i que la majoria de dones no van tapades encara n'hi ha que ens espanten de tan en tan.

El Kurdistan

Ja soms a Turquia!! l´entrada va ser durilla i les pujades que ens vam trobar es podrien qualificar directament de rampes, pero bueno, anavem fent, com sempre, ara parant a descansar, ara a fotografiar una flor, ara a fer un riu...

Pel cami cada cop hi havia pujades mes dretes, a mes, la pluja ens amenaçava per darrera i a sobre, molt llestos de nosaltres, vam passar de llarg l'unic poble amb "condicions" per comprar-hi alguna cosa. El dia es va fer llarg, vam tenir sort i l'aigua no ens va atrapar, pero les pujades... les pujades van acabar amb nosaltres! Haviem entrat al pais sense guia ni mapes... qui ens havia de dir que ens espararia un port el primer dia? Collons, que la pujada no s'acabava mai!

Encara, per sort, vam tenir temps d'arribar en una mena d'estables o corts on fer nit... en fi, que al cap de res ja estavem intentant cuinar-nos alguna cosa; pero el fogonet de gasolina ens va deixar tirats! Joder! No ens va quedar mes remei que pulir-nos la mini llauna de pesols entre els dos, i freda, pero que va acabar baixant que no vegis, igual que l'unica rajola de xocolata del mati de l'endema... en fi que el primer dia no va ser el millor.
Els següents dies no han estat malament, a mes cami a Kars vam trobar-nos uns cicloturistes de cara amb qui varem intercanviar el mapa de Centre Asia pel de Turquia.

A Kars vam poder provar el tipic esmorzar Turk... una "amanida" a base de formatges, mel, mantega, pa i olıves, una mica light pel nostre gust.


Vam sortir de Kars per anar cap a Dogubayazit, entrant aıxi al Kurdıstan.



El cami va ser precios pero vam tenir problemes... el primer dia uns nanos adolescents que cuidaven vaques, al veure'ns van venir rient cap a nosaltres: que d'on sou, que si teniu tabac... portaven jo no se quants gossos de mida XXL amb collar de punxes que fotien mija por, per no esverar les fieres vam passar-hi a poc a poc, pero ja podiem anar patint pels gossos nosaltres, que res, que els gossos no ens van fer res, al contrari, que van marxar quan van veure que els nanos agafaven rocs de terra per tirar-nos a nosaltres. Per sort no ens van tocar. Pero vam baixar de la bici i ens hi vam tornar... com corrien llavors! Al final els vam acabar deixant per inútils. Dos dies despres a l'entrada de Dogubayazit, es repetia la mateixa situacio, pero aquest cop eren un grup de criajus on el mes gran no passava dels 8 anys!! Ens van veure i ja els teniem a darrera tirant-nos pedres! La mare que els va p...!
Dogubayazıt ens va agradar. El castell, la gent, l`Ararat... i la fi del Ramada!! Aixo volia dir poder menjar a tota hora. Per fi.


De Dogubayazıt vam tirar direccio Van.


De tan en tan ens anavem trobant families o gent que ens aturaven perque els hi fessim algunes fotos i els hi enviessım, a canvi ens obsequiavem amb xocolatines i caramels, molt tipic en els tres dies que segueixen despres del Ramada, durant el Bayram.
Pel cami direccio a Van ens va ploure. Xops com anecs vam acabar aturant-nos en un estable. Quin fred. Un home que passava ens ens va fer anar cap a una botiga on va dir que potser ens donarien te calent per refer-nos. L´unica cosa que el botiguer tenia per oferir-nos era el seu sopar... ens el vam menjar (mal fet?..., era calent!). Va parar un minibus i un senyor ens va demanar si voliem anar a casa seva. No ho vam dubtar.

A la sala de casa seva on nomes hi havia homes, ens hı esperava una estufa que anava a tope. En Menlut, l`home de la casa ens va fer entendre que ara erem els seus hostes. I les dones? A la cuina.
Volem te! Avısava en Menlut des de la porta de la sala, i al cap de res, alguna d`elles el deixava a fora la porta, trucava i marxava. Res, que no les veiem. Ara volem el sopar! i es repetia el mateix procediment. Cap d`elles en cap moment es va deixar veure per la sala.
La sala tenia l`estufa al mig, seiem a terra, i per menjar o veure el te, un dels fills, el que semblava mes jove, posava un ule a terra i ho preparava tot. Per desparar-ho ho feia el mateıx.
La llengua es una frontera enorme pero entre voluntat, gestos, un paper i un llapis encara ens vam poder mig entendre.

En Melnut, era el cap de la familia, i era sorprenent el repecte que li tenien, ningu semblava contradir-lo en res. Pel que vam aconseguir entendre, tenia 5 fills, i 8 filles, o sigui 13, i un dels seus gendres, ens va dir que ell ja tenia 10 de criatures. Vam fer numeros... si tots els fills d'en Melnut tenen 10 fills, aixo vol dir que l'avi acabara amb 130 nets!! I suposant que totes aquestes criaturetes son cosines, i que tambe tenen cosinets per part dels altres avis, el numero pot arribar a ser un disbarat!!!!
El segon dia de ser al pais, tot buscant un restaurant, un noi ens va acompanyar a un local d'un parent seu, i ens va dir que alla tots eren una gran familia, ara ja savem per que.