dijous, 15 d’octubre del 2009

Un tros més


Com de costum, hem trigat a escriure, estem de vacances i a vegades ens fa mandra.
La cosa esta en que ja hem sortit del Kurdistan. Aquesta zona ens ha deixat un regustillo estrany i sobretot molta confusio. Abans d'entrar-hi, algun altre ciclista ens havia dit que no era massa segur, pero mai quedava clar per que. Pel que mes o menys sabem, el Kurdistan esta repartit entre els països veïns, i Turquia en te el tros mes gros; i com no, l'interes principal es el petroli.

La sensacio que ens dona es que el pais esta invait i controlat a la força. Es tot ple de soldats amb metralletes, trinxeres, tancs, avions i helicopters volant. Per la gent d'alla, aquesta presencia militar es ben normal pero no tant per nosaltres, ni pels altres turistes que volten per la zona.

Una altra nit una familia es va oferir a acollir-nos, no ens feia falta, ens podiem espavilar amb la tenda, pero despres de la insistencia del noi, vam cedir. Aquest cop com que el noi xapurrejava angles com nosaltres ens varem poder entendre una mica mes, i com sempre ens van tractar com reis.
Ens parlava de les relacions entre Turcs i Kurds, i de les seves desavinences; ens parlava tambe del PKK, segons els Turcs un grup terrorista, segons els Kurds un partit indepentista. I com no, per segona vegada, ens repetia que tots els Kurds pertanyen al PKK perque es l'unic grup que defensa els seus interessos. Mentre sopavem, en un un canal Kurd de la tele, emes des de Canada o Brusel·les (no ho tenia clar), ensenyaven imatges d'un poble atacat per l'exercit Turc a uns 100 quilometres d'on erem, amb l'excusa que hi havia “gent armada” del PKK. El resultat van ser cases xafades i canalla morta.
Tot i el sidral que hi tenen montat, l'unic perill que ens ha amenaçat com sempre, han estat els maleïts gossos gegants (els Cangales), i la canalla que ens ha continuat apedragant.
Es estrany, la canalla ens llença pedres, els adolescents se'ns en burlen i els grans ens tracten amb tot el respecte i cordialitat del mon.

No hi ha divendres que en un pais musulma no disfrutis sortint al carrer, es el seu dia festiu, i a Diyarbakir ho celebraven com cal. Desenes d'homes estaven asseguts en alfombres a dins i a fora la mesquita, uns resant, els altres parlant, d'altres rentant-se els peus a la font... molts d'ells encara vestien amb els pantalons d'estiu: el Shawal, que es veu que els hi va be per tenir l'entrecuix airejat quan apreta la calor.





No ens havien parlat massa be de Diyarbakir, mes que res perque es una ciutat on la majoria de gent es Kurda i de tan en tan hi sol haver merder, pero la veritat es que hi varem estar de conya.
Una ultima visita per aquesta zona, va ser a la muntanya Nemrut, on hi ha uns caps enormes. La primera idea era anar-hi amb bici, pero sort que a ultima hora vam canviar de plans i vam agafar un bus. Les pujades eren increiblement dretes... anant be ni sense alforges haguessim pogut pujar. En fi.



Un cop a fora del Kurdistan, te nassos, pero es van acabar les voleiades de rocs. De cop, els nens nomes feien que saludar-nos efusivament (ja era hora). I varem començar a veure mes dones per tot arreu. Fins ara, depen en quin poble estaves, poques eren les dones que veies pels carrers, cases de te o restaurants. Arreu hi havia homes. De fet varem parlar amb un nano d'alla i li vam preguntar: on son les dones aqui? A casa, cuinant, ens va dir i va canviar de tema. Ens va fer gracia la resposta, si tots els homes a l'hora de dinar i sopar menjaven a fora, lo que cuinava la dona... per qui era? Per ella i els nanos? Que raro sona aixo per nosaltres...


Tot i que la majoria de dones no van tapades encara n'hi ha que ens espanten de tan en tan.

4 comentaris:

Marc ha dit...

uauuu.. que guai el Kurdistán. A diferència de vosaltres, nosaltres us tenim una enveja insana!! :-) i és que en 2 dies, tornem cap a casa... si si, 2 dies.
Estem en un xoc emocional que no sabem descriure i una barreja de ganes de tornar per veure la family i amics, però tornar a marxar als 15 dies. Bé, la Mireia ni això...per ella continuem 1 any més.

Que fort, ja ha passat un any des de que vam marxar. El més ràpid de la nostra vida. El millor any.

Ara hem de fer un post a l'alçada de les circumstàncies i no sabrem si en serem capaços... :-)

Esprem que allargueu al màxim el viatge, ja que el vostre blog ens ajudarà a mantenir l'ànim en la crua realitat de BCN...

una abraçada des de Buenos Aires. Final de viatge.

Rixolo ha dit...

impresionante el blog !!

Cuando termineis vuestro recorrido, seria una gran idea presentar este blog a una editorial para sacar un libro sobre ello.

Un saludo ... y animo.

Split Gravel ha dit...

bones companys! sóc en David,i he donat una ullada al blog i ja veig que aneu pedalant cada cop més aprop de Catalunya. Ja em feu venir ganes de marxar un altre cop.
el proper gener marxem amb l'Ignasi cap a Colòmbia on farem una mica de coneixença del pais i de la salsa... després ens dirigirem al sud a Leticia on entrarem a l'Amazones i el baixarem fins Manaos; un cop allí ,saltarem cap a Bahia on ens esperen uns companys per passar el carnaval. Després ens separarem i anerem uns a Iguazu, i jo cap a l'interior de la chapada diamantina. Aquest viatge serà sense la bicicleta, però estic segur que ens esperen noves aventures... espero que arribeu sans i estalvis a casa, ja seguiré donant una ullada al blog.
SALUT I PEDALS!!!

Marc ha dit...

i tant que sabem el pròxim destí!!!!!!!!!!!!!
tenim destins per fer una altre volta la món!!! jjejejeje

Doncs si nanus, ja som a casa. Ha passat tot tant ràpid que no ho podem assimilar... Ahir soparet sorpresa amb friends&family, hem recuperat la casa al insitant i avui arriba una viatgera japonesa que hem conegut per passar uns dies a casa. Així que ja veieu, estem que no sabem on som...

I ara perdoneu-nos però us ho hem de dir... ahir vam menjar una pernilet serranu tant boooo!!! mmmmmmmm.. com enyorràvem el Serrano! jejee

tot i que tornar fot un pal increible i podriem haver allargat el viatge 365 dies més, tb hi ha coses que ens està fent molta ilu trobar de nou, i és que com a casa, enlloc. Bé, potser a Cook o Fiji, si.. jejeje

una abraçada ben ben gran i allargueu al màxim cada dia, que quan torenu i tant que en farem de sopars!!!!

una abraçada ben gran,
M&M